16 de nov. 2014

(Algunes divagacions dominicals)

     
I
El problema d'opinar no és tant la vanitat sinó el fet de no fer-ho amb criteri. Què és el criteri? O lala! Honestedat i la resta que el vagi fent el pòsti del ser curiós militant? La cosa està clara però tot plegat és massa llarg... 
I, com que m'ho poso fàcil, de perduts al riu. Vinga.
***  
Per exemple un vers que diu:
"M'ensenyarà l'eternitat com viure?"
Que vindria a dir a la vegada un nyonyo que no vol ser-ho i un ser sincer que alhora se allunya del nyonyisme. Però és una pregunta que tendeix a frontissa. Potser per això interessant. Vol dir que es viu sobretot d'eternitat o, pel contrari, malgrat ella? Què vol dir aquí Eternitat? I fins i tot què vol dir aquí Viure? Però clar, uff. Si anem pels verals del llenguatge ens perdrem. Em perdré. Si ens quedem en la idea de l'assumpte malament rai. Voldria parlar de les sensacions sense el sedàs de les idees... 
***
En particular. Poesia: necessitat o mania? En general, cal tendir a anar canviant les O's ler les I's. 

Literatura és una cosa que el duiguem-ne poeta, un cop se n’ha fet tot un cos (heus aquí el quid de l'assumpte), hauria de deixar de banda (a banda potser de llibres d’aventura i assaig). 
***
Ben mirat, només per néixer ja s'és il·luminat. Ben mira. 

De tan esbrancar-se'm últimanent els poemes ja em semblen novel·les...

La correcció, la rèmora?

Fer treballar les veus dels altres en benefici del silenci propi. Al capdavall comú.

Un poema, més que acabar mai de fer-se, deixar-lo anant estar. 
***
És molt tòpic si dic que quan parlo de mi des de l'ell és per poder parlar de tu? Això és: de nosaltres? 
És molt tòpic dir, del piano de glenn gould que ara m'acompanya, acupuntura?
***
Oficis? Molts. Treballar? Ja treballaré quan sigui mort.  

Cal veure al cos el cel de l'ànima. O tornar-hi. I tornar-hi.
***
Potser tota la matèria de l'univers no són sinó les restes del sedas per on passar el gran moviment del món. Potser el big-bang com un batec de Déu, i encara no l'hi hem arribat ni a la punta dels dits... 
***
El món? Oblidar-lo sobretot per poder ser un Home. És així com pensa un assassí?
***
Tornem a començar. L'avui i l'ara fet de carn i ossos i d'ahir i de demà tendeix a voler una política del cos, que vindria a ser una mesura de l'Home. L'eternitat, deia, com una pedra a la maleta, però llavors, potser, aquest plaer d'estar viu i el temps quan tendeix a esfumar-se per la consciència, i... i a això dir-li un sentiment d'eternitat. (L'eternitat que, en tot el seu espectre, va de ser sobretot por a la mort fins el genuí sentir la flama de dins -fenuí en el sentit de veritat o mentida, tan li fum-). Així, tenim dues eternitats gairebé contraposades, cosa que per força ha de voler dir que he argumentat sobre una falàcia/equívoc del propi concepte des del principi que, és clar, m'he fet venir bé. Com utilitzar les paraules si avui dia, si és que no ha estat sempre, tendeixen totes a l'esquizofrènia? (Utilitzar una paraula com s'utilitza una persona? Potser caldria deturar-s'hi, també). Potser pel context i pel malgrat tot que les acompanya, em dic sense saber-ho realment. Personalment, he crescut amb el "goita" i el "collons" i el "oohhh", tot llenguatge planer, de vegades matusser, i d'altres vegades limitat per la correcció tevetressiva; de vegades el parlar de bar  i de carrer i de les tietes, un parlar genuí prò ple de barbarismes (com si Franco dormís encara sota al mantell dels fems en desglaç de la plana), d'altres viu i profund. Llavors, calia (i cal) omplir l'altre meitat de l'assumpte del llenguatge d'arreu, de llibres i poetes i viatges i altres indrets, sumar un llenguatge complex i concret, definitiu. Tenir al cotxe les banda sonora de les cançons de vora el foc amb la sinfònia de torn, i acabar escoltant gairebé sempre el poprockpunk de torn. Un viatge sense fi, per descomptat. Perquè allunyar-se de casa també vol dir haver de tornar a començar. Parlo del llenguatge. Recordo, per memòria de la conveniència del meu gust, que a casa, ma casa del cap, el fang adopta un caliu de llar de foc. És, si es vol, un exemple vulgar que em fa pensar que a casa fet i fet no en teníem, i era quan anava a casa d'algú altre amb llar de foc d'aquestes de casa de pagès i manta a l'esquena em semblava exòtic i ancestral. I que en tot cas allò interessant és aquest exotisme que duem enganxat a la sola de les sabates. Cal fer patent la complexitat, que, si ve inabastable, és potser la única manera de donar mesura d'un subjecte amb tots els seus ets i uts i mancances i etcèteres. Un subjecte sempre és un empelt d'època. 


II

Si alguna cosa ha de voler dir el buit que es pesca amarat de llagrimotes penjant de l’ham és: autoajuda’t significa tan sols embrutar-te. I és treure a passejar el cuc de dins. Fotre’t al bell mig, mur del propi mur, punyal de la pròpia pena, torrentada que tard o d’hora acaba per renovar el riu. Vinga mania d’aigua per acabar veient que s’és la pedra. De l’ull a la mirada no el buit sinó un cos, i set de gana.   
***
El primer poema de ma vida que recordo, per sana memòria de la conveniència del meu gust (perquè les coses, sense entrar en extrems, cada cop crec més que no són tant del fet que et passin com de voler-les recordar.), era anar caminant de les mans dels pares pel carrer de vora casa, ja fosc, fred, i mirar el cel estrellat, o olorar-lo, no sé, que llavors era un nen de veres, mirar o olorar el cel estrellat i pensar en blau, blau d'ulls, d'ulls de la mare, un blau sobretot elèctric de sirena de cotxe de policia, un cotxe de policia de juguet que m'havien regalat feia poc, llavors era nadal o just gener, diria que no més de dos o tres anys, i tot allò com una epifania que llavors esdevenia un perfecte i senzill sentiment d'eternitat en forma de Aaoohhhh! implosionant a dins, calladament, com una llàgrima que s'empassa, començant a donar nom a allò que no en té.  
***
Només un mot: imaginació.
***