I (reversió a tres veus)

I

Què xerren

vent i fulles i llum als ulls mirant-se

i a l’arbre, maragdes, amarar què,   

el cor formiguejant del bosc

o l’enraonaria del meu cap?

O tremolen les fulles per a veure

d’ocre i aire, vinclar-se,

son cor a perdre’s?

-És tard que aprenc a mirar el dia:

madura el fruit deixant-se caure

a la palpa, en ofrena,

com un ocell errant i dòcil

pel cel d’humus que recull l’embrió...

I és de nit: de restes de sol, l’encens

de la nit que flaires. Per les arrels,

cavant, una fe en el cel com ningú...

I bé. El poema aniria per aquí

però, llavors, tot de preguntes

que vénen i ho tremolen tot:

-Ajagut a la relativa calma de petit burgès

que m’empara, precari i tot: com dir bellesa

sense ser còmplice d’assassinat?

-¿La flor emparada pel dret a florir?

Veies no sia un verm

creixent-me per la fissura dels anys. 

-Des d’on, algú com jo, poder dir coses com:

“i els desullats, més que mirar-los,

ser els seus ulls”?

Voldries una casa

i t'has de conformar en posar-li nom.

Tanmateix menges i dorms calent. 

Ets gos que es vol udol.

Perquè mires avall i veus,

als fonaments de casa, polpa 

tumefacte de tots els oblidats

obligats a cavar la pròpia tomba,

i, a la vegada, amunt, veus el pinyol 

madur, la lluna d’albes rajant encara.

I bé. De trava en trava,

ve el pa de cada dia com un cop de puny

repartit a trenta anys vista, a dir: calla,

i fes, i viu, i deixa

que la mirada es faci veu.