(Lectura de Manoel de Barros)

i arriba, tan santa,

la ferum dels porcs: ja és a casa. 

Així les coses, escriure

com el porc garrineja, fresc i brut

i delerós i una micona irreverent.

Per la tangent que sempre hi toca,

d’ala presa i amb la bellesa

que es desvida enquista celesta,

a la riba, potser vorera, com un futur 
tumor dormint encara minso 
als gens i a l’aire, però irònic 
i impúdic, golut i filldeputa. 
Concupiscent. 

Com el porc garrineja… deia,

no és tant una descripció acurada

-però a capdavall emmidonada- de l'altre 
furgar-se el nas, gratar-se el cony,

sinó més aviat l’orifici d'una cova

amb tot de coses rupestres... 
                                            I endins: 

Tarquim i infància en usdefruit.
Respirar una mica. Inventar
tornavisos per a melics, genolls, nusos d'arbre.
Un verm fet de buit, de lava suïcida. 
La claredat de l'aire per entre els pedrots 
que, de tant engrunar-se, ja són olor. 
Humitat, alè. 
                     I jo, autista de la pista*
posant coloraines, polint mandra:
suprem proveïdor de mon propi pinso. 
                     

*de l'escriure