De vacances, dormir al carrer fou un bon aprenentatge. Sense cinisme, ho dic. Com onze anys i pico ençà. Camí de Grècia, quan un llegia Dostoievski i l'altre Krishnamurti, que al capdavall tots acaben en i, fou que el carrer podia ben ser una andana d'estació de tren, o un banc d'estació de bus, com un racó de plaça, i d'arbusts i males herbes al parc, i vora les vies, com un bosc de pins arran de mar, trens, una casa en obres, o fins si tot la coberta d'un hostal a Nauplio. Sóm Homes quan caminem, però sobretot quan passegem. (Petita obervació: Un passeig, que respecte al caminar seria el què la literatura al llenguatge, és que pensament i cames entrin en ressonància a fi que el cap pugui anar on li vingui en gana -també les bicis i imagino que els cavalls i similars poden ser bons en aquest tema). Oh! Mon caminar però, i a falta de res millor, és insistir en la mandra. Oh! Oh!(No cal dir que un sofà té aptituds de barco). Els somnis segreguen, escrivia Novalis. La poesia, de vegades, també, llegim en Vinyoli. En el meu cas, el dubte m'és matèria constitutiva. El meu carrer ple de branques. D'aquí la pròpia inèrcia cap a les fulles, cap a les onades i, en general, cap a totes les coses que tremolen (com qui trampeja, allargant així l'haver de respondre) el ser-o-no-ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada