2 de des. 2014

D'un temps ençà

   
És una constatació de fa temps, i que per mandra o covardia no he volgut atendre gaire, el fet que cada cop més la poesia, el que anomenem poesia, em cau de les mans. la gran majoria de llibres de poemes que llegeixo em semblen cada cop més plens de paraules mortes, redundants, que no diuen res. Ep, les pròpies les primeres (què n'haig de fotre del sedàs?). Un anar-se tapant les ferides un a l'altre de manera vergonyosa perquè la màquina ja està engranda i total ja funciona sola. Un voler ser poètic que acaba matant el poema i que acostuma simplement a amagar que el que es té per dir és ben poc, o trivial, recurrent, i repetit. Fins ja l'evocació últimament se'm retorna en forma de frustració. Fins i tot a la poesia ben brodada li costa salvar-se de la sensació d'impostura que ho amara tot. Em sobren dits per contar els caràcters que realment he pogut veure reflectits  les obres corresponents. Tothom treu a passejar la pròpia opinió per acabar sent totes les mateixes. El simulacre d'idees pròpies, per poc que miris, veuràs que no s'aguanta per enlloc. Una imatge no fa el poema, que és tot o res. Arribats a cert punt sembla que només hi ha dues opcions: entregar-se a la inèrcia del mercadeig i recitals i anar fent videta, o plantejar-se seriosament l'escriure com una cosa que tururut, i deixar resposar, anar a per una altra cosa. No és que no calguin els saraus i el mercadeig, és que la frivolitat que traspuen acaben sent una forma de perversió de l'assumpte. Tot plegat, més vell que l'anar a peu. El que m'interessa, però, és que arribats a aquest punt els motius d'escriure s'esfumen perquè la concepció s'ha tornat equivocada. L'acte en si de l'escriptura. Per a qui li interessi la poesia de veres, aquest és un tema imperatiu. La sensació dominant és que caldria desaparèixer del public i dels cenacles, ja no tan sols dels de fora, això és relativament fàcil, sinó també dels de dins el cap farcit de lectures. Cal aire, tornar a aprendre a respirar. L'horitzó del resultat és una meuca que fa xantatge. Escriure (des d'on, per a quí? i què? i com? i de què? i per què?, i etc.) ja no serveix més que per perllongar on voler aconseguir en comptes de donar forma a cert desig. La Literatura (fixi's en la majúscula) i els seus vicis tendeixen a corrompre la poca humanitat que ja de per si ens resta. Si queda alguna oportunitat és llençar-ho tot per la borda. Desaparèixer es revela imprescindible. Anar fent, no esperar res a canvi (que si és de veres diria que s'acaba per convertir en un no voler res a canvi). El fracàs en general és infinit. El fracàs en particular, és a dir el propi, no. Arribats aquest punt no abandonar és senzillament abraçar el ridícul. Tot plegat desconegut de tant sentit. En fi.