18 de juny 2015

(Esbós a mode de réquiem futur)

   
De la font que raja de no poder més ja.
De la set, i de sentir-la: la veu des-
fer-se aigua.

I és barroc el roc, de tan nu: riu
avall
ja enquistat de mirades: meandre
virtuós on hi fa niu
l'alè.
(de què sinó?)

I és cant l'ala d'abella zum-zum.
Néctar del narcís, la veu.
I és rés el vent
que apama el cos del món,
mel i fibló.

I sura desullat un cadàver
entre manglars.
Allò pres, que ja torna.
Cala.

(En resta la mel de la pedra més 
dura, literatura,
a l'encesa: 
tots els inèdits ja fets a mar
–no callen: són barca buida 
pel nàufrag que hi encalli).


Al riu tot calla, ara. I semblen taüts les barques*.
Al riu, roc i vent i aigua són menys riu ja.

Al riu
–a l'encesa–
la posta muda el verd, roig.
         

(*branques)