Mètode compositiu

Per començar, un no saber conclusiu. El poema: del deixar-lo fer al fer que es faci, i allò de la paciència que no exclou la impaciència. Sevilla. Juny. Una terrassa de bar. Jo, de cambrer. Poca gent. El sol fa callar les coses d’una manera bastant definitiva. Passa un home-noi que és un habitual amb una guradiola per demanar a la gent per noséquinacausa amb un discurs i uns amaneius bastant particulars, sembla venir de lluny, o de massa aprop. No saps si no hi és tot i si hi és massa. L’home-noi recorda Kafka (o com jo l'imagino). Llavors casa sofà peli sucre cervesa dutxa polvo. Llavors obrir l’antologia personal de Jorge Guillén i mmhhh… sí, val, ara no.  Llavors obrir una antologia del 2003 de Visor:  de poemes del S.XX escollits per alguns lectors de poesia, ja saben, els típics i etcètera. Obrir a l’atzar (això que no és novedós perquè ho expliqui Vila-Matas com a mètode creatiu sinó que entra dins el sentit comú de la contínua represa de lectures i, en certa manera, d'un anar a pescar antic com l'anar a peu -és això o anar a coses com els Aforismes de Zurau) i anar a parar a Antonio Jiménez Millán recomanant Benjamin Prado. Entre les explicacions, llegir aquest fragment intercalat de Prado: “El mundo/ es un lugar muy frío. //En el fondo del agua se oye cavar las tumbas*/hay terrazas sin sueño donde el viento devora/ lentamente/ los restos de la noche.” (l’asterisc indica que, aquest vers, va ser suprimir en la versió que es troba a Ecuador. Poesía. 1986-2001. –curiosament, és un dels que més m’ha interessat-).

Una mica abans, en el text, se’ns comenta que en un altre poema el poeta sescriu: “Tú miras/ la playa./ la marea,/ el sol rojo lo mismo que una fuente/ donde un asesino se ha lavado las manos”.  I més endavant: “Escribir un poema es como armar un puzzle. Un poema es poner dcada cosa en su sitio”. A lo que discrepo amb un no, que acaba sent sí, una mica com allò de que el poema succeeix per defecte, amb les flextes altes i clares, i malgrat tot. També remenar l'ale esculpit de La pell fina, la Moralina de El sedàs. Alguna que altra apropiació. El poeta dient tot allò de no voler ser banal. 

Per començar doncs, deia, un mig camí entre deixar-lo fer i fer que es faci. Per descomptat, reixir és una altra cosa, tot un altre joc (que pot venir inclòs aquí o no). Valgui això doncs tot just com a mostra de mètode compositiu:

El món és

un lloc molt, molt… Fa canícula.

La claredat no dorm

i la calitja, entre cubates de mitja tarda,
sembla voler dir alguna cosa.

Hi ha terrasses ermes on el somni és un home

(la seva fesomia recorda la d'un Kafka sureny)

que passa i parla a les taules i cadires buides

(No se callan! No se callan!, diu al cambrer de torn).

   

Sí, al fons de l’aigua s’escolta cavar les tombes,

l’alè escolpit al fang. L'ombra allargada

del riu ha fet via. La via, un trau
que passa o reventa.  

A la superficie,

un assassí es renta les mans 

- com qui intenta borrar-se el rostre.      

(de la flor en fa un poema
i la flor no en té cap culpa).