341 (Azúa o Del progrés en una nova era)

Vaig a provar una cosa que no acostumo a fer. Així en calent, picant l'ham. Gotin això. Concretament aquí:

"Los que se creen inocentes son los que culpan de todo al otro, los nazis a los judíos, los catalanes a los españoles, aquellos que dicen que toda la culpa de lo malo que hay es responsabilidad de unas personas y que ellos son inocentes. Esos son los peores. La gente que no es tan perversa, normalmente admite su culpa, y gracias a admitir su culpa se convierten en personas responsables. La culpa actúa de una manera muy clara. Si tú sales a la calle y ves a un tío pegándole a un perro, inmediatamente te sientes culpable, como perteneciente al género humano, e intentas que ese tío no siga pegando a ese perro. La culpa es lo que te lleva a querer poner remedio al dolor, al sufrimiento, a la maldad. Por eso, la parte buena de nuestra cultura es esta acción típica de la civilización occidental de intentar arreglar las cosas e intentar remediar los problemas. Pero también está la cultura del que se cree inocente, y desde esa perspectiva se cometen las mayores barbaridades."

Una típica trampa de discurs: agafar una frase que objectivament, a nivell general, resulta vàlida i en la que diguem que podriem estar més o menys d’acord (tot i que com a premisa genèrica i, per tant, incompleta): “Los que se creen inocentes son los que culpan de todo al otro”, i ajuntar-la amb el que ve a continuació: "los nazis a los judíos, los catalanes a los españoles”. 1) Hi trobem una equivalència clara, pel propi funcionament associatiu del llenguatge (vegis en poesia, per exemple, l’associació entre rimes, repetició, etc.), una associació implícita perversa i mentidera: nazis--catalanes, judíos--españoles (probablement, aquesta segona sense voler). En primer lloc posar les dues coses de costat, equiparant-les, resulta vil i tendenciós i manipulador, i no em sembla gens gratuït (el que sí que és gratuït és alentar a la catalanfòbia d'aquesta manera; tindrem problemes), tenint en compte els moments que estem vivint (algú pot dir que no té més, que l’exemple potser no és el millor del món però que no té més; bé, ho acceptaria si en un altre estat de coses li sentís dir al Sr. Azúa, recent entrat a la R.A.E., que això realment no és així, o que ho explicités, cosa que, que jo sàpiga, no ha passat). No deixa de ser significativa la posutra de la majoria de diguem-ne intel·lectuals espanyols respecte el tema 'Catalunya' (valgui com a excepció (parlo només del cas que ens ocupa) del Sr. Cotarelo). 2) Simplificar la idea de “los catalanes dan la culpa de todo a los españoles” és no entendre res o entendre-ho i voler simplificar tot un poble i un estat de coses (amb la seva motxilla d'encontres i desencontres) a propòsit de vés a saber quina finalitat (deixem aquest punt, de moment). Per descomptat, ni les coses són blanques i negres, ni hi ha una majoria, diria, que digui que la culpa de tot la tenen els espanyols. També caldria  concretar a què es refereixen les paraules “catalans” i “espanyols”; si al poble català i espanyol respectivament, o als seus respectius governs (en el cas de l’espanyol, estat). 3) Hi ha una altra trampa intrínsica, que és el fet que s’obvia que entre les diguem-ne dues parts no hi ha una relació d’igualtat. I bé, tot plegat es rebla amb un “Esos son los peores”.

El senyor en qüestió parteix de mitges veritats per a canalitzar l’argument, al que li acabarà fent dir el que ell vulgui. Res nou sota el sol. 

El Sr. Azúa continua amb un: "La gente que no es tan perversa, normalmente admite su culpa", que sembla ben raonable i que podriem dir que, més o menys, hi estem d’acord. I tot seguit, ja hi tornem a ser, ens condueix –com si fos ben lògic- a la frase: “y gracias a admitir su culpa se convierten en personas responsables”, la cual cosa ja no resulta ser tan clara, perquè pot passar que admetre la culpa et converteixi en persona responsable (en el sentit de culpa assumida i per tant d’ordre i respecte, entenc) però també pot passar que no. Quan li interessa ho porta a un terreny molt generalista i diguem-ne abstracte i quan li interessa ho concreta tendenciosament, com de passada, com qui no vol la cosa, com una persona d’ordre a qui no li queda més remei. Fa trampes d'una manera indigne, vergonyosa i probablement premeditada.   

A continuació parla de la culpa com el sentiment que ens empeny a moure’ns (probablement per a justificar l’ús de la 'culpa' en la seva darrera novel·la). Però quan algú pega un gos, crec jo, no sentim tant culpa com empatia i certa ràbia degut a un sentit d’injustícia; humanitzem el gos com si s’intercanviessin els papers entre l’Home que el pega i l’animal. Podem sentir també vergonya aliena, sí, però la culpa és un altra cosa, crec. Just m’estic llegint el llibre Els salvats i els enfonsats de Primo Levi, on dóna testimoni que, de fet, el sentiment de culpa és quelcom força més complex i sinistre de com es tracta en el text del senyor de la R.A.E.

Cap el final del fragment del text explicitat a l'inici, el Sr. Azúa rebla el clau, i em fa dubtar fins si tot plegat no és tracta d’una autoparòdia o si realment enfonsa el peu encara més al fangar, quan afirma: "Pero también está la cultura del que se cree inocente, y desde esa perspectiva se cometen las mayores barbaridades." Altra vegada una frase que diria que pot ser certa, però que tampoc no necessàriament, i que de fet ve podría definir el que ell està fent amb aquest text. Perquè sempre s’escriu des d’algun lloc. Des d’on escriu ell, el senyor Azúa? Des d'on?

Al capdavall a un discurs se li pot fer dir casi tot, als fets costa més. Diria entendre la lògica que amaga el text del sr. Azúa, i em sembla perversa i falaç: per això no diré que malgrat tot és lícita. Si cregués que és lícita -encara que no hi  estigui d'acord- no hauria escrit això. Sempre recordaré el llibre Historia de un idiota contada por él mismo. Per l'època en que el vaig llegir i pel fet que, en el seu moment, el vaig regalar a un amic, tot confiant que potser l’ajudaria en alguns assumptes adolescents-existencials que el torturaven. Llavors vindria l'Aprendizaje de la decepción. Però m’agrada especialment el primer títol perquè té un doble fil. Perquè tan es pot referir a algú que parla des de la lucidesa del que s'adona de la pròpia estupidesa, i, per tant, parla des de certa humilitat no excenta d’ironia, intel·ligent, com es pot tractar senzillament d’un idiota al que li agrada emirallar-se i punt.
Passa el temps i t'adones que cal triar, si és que els aconteixeiments no ho han fet abans per a tu.