Bescara

    

L'anar com llàgrimots de sol per l’ocàs multicolor sumant colors a la nit, per dir alguna cosa, mentre l’últim Kafka del poble s’ho mira, està allà i prou, pensa, potser, coses com: la mà enfonsada a la terra m'és anell al dit, ¿quanta tenebra portarà avui l’aire que respiro?, ¿aquest silenci impenitent, de quins vents arcans prové? I el vent, de quin alè? De quin silenci provinc? I a quin silenci retorno? Al mirall eco-eco, el monstre és mestre. Casi sempre escriure no passa de puntuar el silenci, tot just una coma, crossa i punyal a la manera de com respira per l'aixada el tros, des-ertant, com dient: implacable vol dir començar per un mateix... 

De mà en mà
a l’afrau del poema
el dit assenyalador 

hi és cadafal

amb vocació de pont,
malgrat tot. 

         
(Silenci, aprèn-ne.)