(Això vol ser tan sols una aproximació d'esbós en relació a tota una connexió d'estats i possiblitats, d'entre moltes altres latents)
Deia Aristòtil allò de:
"la història explica el que ha passat, la poesia el que hauria d'haver passat".
"Pero vosotros percibís
otra raza también.
Que bajo la medida de lo brutal
es necesario
para que lo puro se reconozca."
Certament, fent una relectura en present-passat, avançant de recules (que també així s'inscriu/escriu la tradició, girant la vista enrere per veure què diu avui l'assumpte que s'ha escrit ahir), venint d'on ve, malgrat probablement l'autor, resulta terrible -perquè esdevé, a més a més, la tònica de certa tradició, una remor de fons que va fent forat entre generacions.
És a dir: vés amb compte amb allò que desitges.
Llavors, allò. Allò.
I després (o descarrilant en paral·lel), si tornem a la poesia, trobem coses com aquestes de Jacques Dupin:
Durante esta espera -(incubando
la muerte como una piedra), atento
a ese estremecimiento en la hierba
(como una piedra) (en la proximidad
del olor del agua), al centelleo de
los signos en la profusión de las
cenizas...
Peso minúsculo sobre cada letra
de tu cuerpo. La respiración de las
plantas, la noche. El horizonte que
ya no es una línea fluctuante, sino
el anillo de un cráter.
(JACQUES DUPIN, Una apariencia de tragaluz)
I Paul Celan, és clar. Coses com:
AMUNTEGAMENT DE PARAULES, volcànic,
tapat de de brogit de mar.
A dalt,
l'onada creixent d'una xusma
d'anticriatures: són elles
que han ornat les naus -imatge copiada i imatge calcada
fan bordades, vanitoses, vers el temps.
Fins que tu llances
enfora la lluna de paraules per la qual
s'esdevé el miracle de fer baixar la marea,
i el cràter amb forma
de cor
testimonia, nu, els inicis,
les naixences
de rei.
(PAUL CELAN, Cristall d'alè)
I encara, un s'enrecorda d'una frase (veure aquí, pàgina 624) que diuen que va dir Òssip Mandeslam al camp de concentració d'on no en sortiria amb vida:
A la feina, L. es va endur l'Òssip. Això era possible, perquè al camp de trànsit no hi havia cap norma específica de producció, i L. tampoc no pensava pas esllomar-se. Carregaven en una civera una o dues pedres, les duien a mig quilòmetre de distància i, un cop descarregades, s'asseien a descansar . De tornada, la civera només l'arrossegava L. Un dia, mentre descansaven sobre un munt de pedres, l'Òssip li va dir: "El meu primer llibre es deia La pedra i l'últim també serà una pedra."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada