M'he enfundat la relliscada i, a contracorrent, he picat la pedra del camí i m'hi he escolpit una sabata. Principi i final tot just a una passa. A la sola, els poemots, una ombra d'allò de Kafka de que el tros de terra que et sosté no pot ser més gran que els dos peus que el cobreixen. Anar o venir, caminar i caminar, sempre havia estat això.
La vida, un salt de salmó.
Dormir, la remor del flux.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada