16 d’oct. 2015

Un apunt de la poesia de Lluís Solà

 
Davant la trencadissa de l'Home, i per entre ella, l'escletxa que introdueix a la natura ajuda a respirar i permet escoltar els fragments que hi dringuen. Per l'escletxa, que és allò humà, s'humanitza la natura i se li espolsa els tòpics amb que els anys i la Història l'han anat carregant (perquè parlar de la natura per la natura -com de l'amor per l'amor, etc.- és tan sols alienació). La seva poesia aporta perquè si parla de la natura és per esberlar-la i fer -hi entrar allò diguem-ne humà, perquè insereix l'esberla (no pas el tòpic sinó allò humà i històric) al cor mateix de la natura. Un cristall d'alè col·locat com una campaneta a la porta d'entrada a casa. I la boira, marca de la casa, que malgrat la porta oberta no entra a casa, que es una mica com anar als cingles i sota els peus veure desfilar el mar de boira, i pensar que el mar també pot ser un llit i que la poesia, si n'hi ha, deu ser aquest anar del mar al llit, i a l'inrevés.