De la sèrie esqueixos i esqueixats

A la crosta d’estimar la picó hi és llei de vida.

Astorat, no hi ha sedàs sinó un astorament que va fent fil.

Anar de pensament a pensament per la cresta de l’onada de la ment, redundant.

No hi ha major alegría que descubrir que només pots ser allo que ets, i que la resta és fuga. I a mig camí encara, per tant, el jo com una bisagra, un qui escrit amb què!?

Ser qui ets, una frase tan ambigua com contradictoria, a la que sempre s’hi pot tornar. Paraules aigua, com la hipocresía.

Anar a pescar l’encert com qui espera que un rellotge sense piles encerti l’hora.

Tota literatura desemboca al mar del no res. El tema és si sura o no.

Goita com s’afanyen, sembla que el temps els persegueixi. Com si es pogués ser més ràpid. Més enllà.

Clasificamos al destello por la forma que adopta la mueca en el rostro.

Potser al capdavall el nostre únic valor sigui el de la provisonalitat.

Si el moviment és energía i té, com a consequència, l’espai i el temps, també es pot dir que, fet i fet, els jocs amb la llengua funcionen com a estructura de la matèria. Tot allò humà ja ho conté la llengua, amb tots els matissos. Per a la resta, matemàtiques.

(BLAUS, MORATS I GRAVITONS)

La gravetat com una forma de donar forma a l’entropia, vindria a dir la física, sembla ser. Es pel principi d’entropia que cau la poma.  Aquell que cau perquè s’avança a alguna cosa que encara no sap. Ensopega amb les peces que li falten per encaixar, que deia una exex.

L'obvietat de la obvietat no es tal. Coses com: allò que no veiem està fei de matèria que no veiem.

Per la gravetat la llum s’encrosta, es glaça, i fa la materia. La forma amida el buit. Es el buit el que va ple de nosaltres. (Del sedàs estant)

Al pa de l’entendre les engrunes fan camí.

Del pa de l'entendre, quedar-se amb les engrunes que fan camí .

Com evitar que, en la inercia que condueix a no tenir motius, no s’acabi adoptant els motius dels altres?

En la diguem-ne misèria [de miserable] em sé sincer. Diguem doncs que a l’espill, com a casa, no s’hi va, s’hi arriba.

Lluu, llis, al solar, l'enyor dels grans temes que avui sembla que callen disseminats dins l’ombra de cadascú, la veu desbocada en busca d'una boca, vaga la incertesa respecte els grans temes, per si cal anar-los a pescar o no perquè ja hem vist el que impliquen en molts casos.