un abocador; esbossos; banc de proves; enganys; ni cas... (nota: imatge de fons de Cy Twombly)
31 de des. 2015
La balada de no acabar (un quequeig del gallet)
1)
Amor, que de tan alt ens en fas
sentir l'altura: on vas?
I d'on vens, per entre els barrots
que equidisten l'horitzó?
Amor: què em fas?
Vull dir: si ets arreu, Amor... per què no
et podem compartir
de la mateixa manera que tu assages la cola del Tot i l'U,
–ni que sigui prossejant–?
...Eternament adolescent, Amor: tu què?
Vull dir: Amor, m'he quedat amb la teva cara...
però tinc responsabilitats, Amor, i al guipar-hi clar li dic:
-Pobre de mi!, i que em porti allà on no cal veure-hi.
(I bé, si un No afirma més que un Sí
ja l'ombra que em passi comptes...)
Amor: pescat com vaig a l'ham
ni la caiguda no m'és lliure.
I així, un no parar de preguntes resulta estratègia
per a no entrebancar-se amb la resposta.
(I sí, el to devé el pa del tòpic fent son pic, Amor)
(Que cal que hom es buidi a fi que la vida hi pugui entrar)
(Que ja ho diu el ritu: el sexe és la tribu)
I mentrestant –mestretites– se'm re-
peteix el gruny: embafarada el mirall,
va fent lloc, l'enlloc.
(l'Amor hi mor).
2)
Però
(el Però és el terrabastall):
Passa que a l'ham l'Amor hi balla...
I si el ritu aleshores implora sang...
I si la sang és el llenguatge
de la boca davant de tanta Història,
aleshores, aleshores
el llenguatge que ens cal és el foll,
que és la santa manera que té l'Amor
de d'estimar*:
nus.
(*cardar)
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada