7 de febr. 2016

Les revolucions del motor

    
1
[ITÁLICA, 07/02/15]
Mig de la terra mig del cel el cap mig escapçat de l’estàtua de l’emperador. L'altre mig: ja vent, núvols, cel. Aquí el rostre -que és l’ànima del cos (Wittgenstein)- no difereix gaire del dels xiprers. Tot això no té gaire mèrit, ans el contrari; la resposta és tornaveu del qui pregunta. A les estàtues se les hi pot fer dir fer dir el que es vulgui, són com el mar ja: indiferentes y desnudas, [...] immortales (Rafael Ruiz de Gauna).


2
El no acabar de saber dir allò que es vol dir i creure que aquest fet [com a fetus] afavoreix el poder seguir dient = embaràs psicològic.  


3
Com un tornado les revolucions del motor de ningú #tastaolletisme


4
“lo que se supone se deduce de lo que se quiere suponer: la pregunta es humana, la respuesta es demasiado humana”. (Valéry/ Löwith -pg 263-)


5
M’imagino cada taca, cada pinzellada de Pollock com un pensament complet en si mateix. Que no remeten al llenç acabat i exposat en alguna sala antisèptica sinó a el pintor, pintant. La mescla de passió i indiferència, el gest i la petja tot en una mateixa cosa... En Pollock, cada taca esdevé un pensament on la cosa no va tant del valor d'allò pensat com del què fer-ne. Una compulsió del pensament pel qual matar-se o estampar-se [i perdoneu el doble sentit: em refereixo únicament al xoc de la pintura contra el llenç] és una forma de supervivència. Expiar i remembrar. El grinyolar de la neurosi com a pedra foguera. La contradicció on tan el sí com el no tenen raó, on l’obra és entesa com un procés dinàmic, no estàtic (“per ser, per se” (J.D.P.)). Expolsar-se els pensaments del damunt i, al mateix temps, poder-hi tornar (com a un amant o a un fill complicat (diguem -a risc de rebentar el marcador de pedanteria barata- que la distància podria funcionar com a fil d’ariadna i vestit de l’emperador al mateix temps)). Demostrar, amb la devastació [de veu en veu, o color en color], amb el buit ressonant [eco eco!, això és: pel contrast entre taques], la catedral que hi ha esculpida a dins. Al capdavall, un ideal (que inclou allò de “el federalisme es demostra federant”,) on el fragment [el gra de sorra de Verdaguer, per exemple] es demostra a si mateix irrompible (diguem-ne que conté de, forma latent, el tot i el res (o, dit d’una manera més elegant (tot i que no estic segur de que signifiqui massa res -tret d'un "eco eco!"-), allò de Bartomeu Fiol: “tot és fragment, res no és sencer”)).  


6
Al capdavall no es tracta tant de si existeix o no un centre de la cosa, com de si la cosa resulta única o diversa respecte el seu centre.


7
Potser la gràcia del vers “tothom ho sap i és profecia” recaigui en el fet de repetir-lo, això és: que suporti el poder-lo repetir: peix que es mossega la cua, a l'hora que tòpic sempre a punt per desautomatitzar-se. Una mica com allò que diuen de que no hi ha res més ben repartit que la intel·ligència perquè ningú creu que n’hi manqui. Per descomptat, el propi vers és la seva millor metàfora. 
La repetició valida i invalida a la vegada el vers. La repetició doncs funciona com una forma de validació superior, ja que ateny el fet i no només la idea de fet, i demostra dues coses: per una banda, que el vers és inesgotable; per l’altra, corrobora allò de que en definitiva el poema no és sinó la veu del poeta germinant en diferents èpoques, escampant-se en busca d'altres boques.
El vers dóna compte del mar que portem a dins, i que potser no és altra cosa que llenguatge. El vers funciona com una ona, amb els seus extrems, punts d’equilibri i punts d’inflexió a les crestes i les valls. Tanmateix, o justament per això, cal considerar també la part del tot, que és la part en que la repetició invalida el vers, perquè fa que esdevingui desconegut de tant sentit, immemorial [en el seu sentit etimològic, diguem-ne aquí margalidoponsià], però també que, al seu torn, aflorin les condicions propícies perquè pugui tornar a germinar. És l’onada, que ja baixa.


8
El tic dóna el tac en mala hora, la que toqui viure. 


9
a) De totes les engrunes em quedo amb els encenalls, per diferents motius: filiació paterna (i, per tant, per pàtria de la infància), perquè el tirabuixó de molts dels encenalls remet al pensament fent-se i desfent-se al mateix temps que, esfilagarsant-se, avança. Penso, d’una manera més evident, en les engrunes com a pedra foguera d’una idea o cosa. També en les engrunes com a jaç dels porcs (i els porcs, ja se sap, són motiu de contemplació). Penso [aquí el propi pensament que es pensa és qui condueix] que sense les engrunes l’obra no seria possible, que les engrunes són en si mateixes encenalls. Les engrunes són condició sine qua non de qualsevol obra [penso ara en: allò que es calla amb escarpa i martell, tots els residus corporals que segrega un esportista d’èlit, el silenci com autopista de música i mots, l’etcètera, i etcètera], fins el punt de no saber discernir l’obra de les restes, i les restes de l’obra. Depèn, diria, de si es té una concepció estàtica o dinàmica de l’obra, i d’un no saber-ho que passa el ribot o rebenta.

b) Amb el no re em faré un cau, diu. S'ajuda a caure. 


10

Penso [de rumiar (també de remugar)] en la completesa de la paraula ‘meta’, en el sentit de “fi o objectiu a atènyer” i a la vegada de “canvi de lloc”, “situació de més enllà”. Tan prop i tant lluny, l’autosuficiència, com les cames o un mamellam.  Rumio que en temes de diguem-ne pàtria, paraules com ‘lloc’ i ‘ús’ tendeixen a ser sinònims. Rumio també en ‘la meta’ de l’aforisme de Kafka que ve dividit en dues parts on s’hi diu; Segona part: “Hi ha una meta però no un camí; allò que anomenem camí és indecisió” i; Primera part: “Els amagatalls són innombrables; la salvació, només una, però de possibilitats de salvació n’hi ha tantes com d’amagatalls”. Però, sobretot, rumio [fetitxista i furgador (que ve de mena, l’esmena)] en la ratlla del mig que tan bellament els separa. 


11
a) [BLABLABLA]
Allò que per a mi és estirar el fil fins l'embolica que fa fort i els nusos creure'ls fils, allò que per a mi és estirar i estirar el fil i que procreï en fils i filets i filagarses i llavors ja no saber tornar, i no tenir clar si la cosa ve per síndrome de fuga crònica o preludi d’un no saber estar quiet, en definitiva tot allò que per a mi blablabla, deia, per a tots vosaltres no seran sinó descosits. De la mateixa manera, el camí o trama. Així les coses, el diguem-ne sentit aquí es genera, en general, per defecte i, en particular, cadascú el seu.

b) Com qui s'empassa un gargall, mastegant, es pregunta: què amaga aquest voler saber-ho tot?


12
El fi de l’obra és no tenir-ne [pren-t'ho com et plagui, au, tria la teva aventura, vés i no oblidis: casa no es tria, que et tria ella a tu].
 

13
a) Del món, a fer-ne un mondo: redundo [el món de mones, mondongo, ho secunda] per fer entrar en ressonància l'ànsia.