Un poema no és un xurro. Un
poema costa perquè per entre la veu [en termes de causa-efecte podria dir-se: primer ve la mirada, després la veu. A continuació, tenir-la i saber què fer-ne] tremola/desfila el to, que és el toc precís i
necessari que converteix el poema en poesia. Al to no s'hi va, s'hi arriba. Fracassant, ni millor ni pitjor, diferent. Amb tota la intenció. Per l'ala que, tocant de peus a terra, enfili
l’alè. Si hi ha un adveniment conscient del propi destí d'un, un acarar-s'hi, aquest és el retrobament amb el seu propi estil. La poesia va d'això, entre d'altres coses.
La resta és, com es diu: literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada