De la sèrie 'diadebades / camaleòniques' (VIII-XXVII):

VII

Una mateixa ganyota per a la llum que enlluerna i pel fàstic que cega. En el primer cas és punt d’arribada; en el segon de partida. I si la llum va inventar els ulls, la mirada ja devia venir d’abans…

MÉS QUE LA FELICITAT

EL POEMA DIU SON COST
–FA LA VIU-VIU–

VIII

La nàusea que diu intuir el mar quan, de fet i deixat estar, està parlant de la seva necessitat de vaixell.

L’ART DE DESCARRILAR

EN PARAL·LEL AL TREN

–UN JUANPALOMO–

IX

El poeta amuntega llenya buscant en el paper una ombra de l’arbre que va ser, el fuster al moble un final de mes, el gos aprofita el passeig matinal per orinar a la base del tronc.

TANTS CAPS TANTS BARRETS

COM UN PONERSE FIRMES

X
[work in progress]

 XI

Amidar l'aptitud d'un vers per l'actitud que fia vers l'amplitud de mires.

VOL EL COIXÍ COM A ESCRIPTORI

–L’OBRA COMPLETA UN CARTELL

QUE DIGUI NO MOLESTAR–

XII

De la trampa de la sang l’art en fa cosa tolerable, fins constitutiva. Fent trampa a la trampa li aplica la llei del cor. I el cor, sense sang a les venes, s'hi torna: va per lliure. 

EL COTÓ FLUIX 

NO ENGANYA

XIII 

Menys mirada a l'infinit i vine i fem-nos'ho mirar si la diguem-ne poesia social deu ser sobretot el lloc des d'on és dita, un fer mèrits al podi del patíbul. Dir de la nit, més que la foscor, la mirada que en retorna.

QUE AL NOSTRE PAÍS POETA RIMI

AMB PUTETA VE DEU VOLER

DIR ALGUNA COSA

XIV

Poeta, la manera més clara i directa d’aprendre el gemec com l’ocell el canta és pel marramau del gat que els caça, és el llegir com una defensa vers allò que se’ns imposa de llegir i, goita ja ve l’hàbit per defecte em fa monjo però no m'apropa a Déu.

ET FACIN LES ALES DE COTXE 

ESCOMBRA ALMENYS

XVI 

Tremolava la fulla el cost del pol·len envolar-se, tremolava i de tot el fresseig del vent ran de branca vingut expressament a dir la vida només en recordo una olor com de sol paït, a l'ombra, em salvà la tarda.

PER QUAN UN TECLAT

DE PERFUMS?

XVII 

L’evolució és Déu fins que es demostri la contrària. Déu, no nosaltres.

D’ALGUNA MANERA

BARTLEBY HO SABIA

XVIII

I quan se li aparegué Déu i li digué: –Vine, li respongué; –Vine tu, i un mal de cap i vés tirant i ja t'atrapo que m’esperen per sopar.

MÉS HUMÀ

QUE ELS HOMES

I ETCÈTERA 

XIX 

És cosa fina la fondària que la pell amaga, la pell, el seu fons; fondre-s’hi, que és la manera que ens ha estat atorgada d’estimar: nus.

SERÀ FESTA

FOTRE L’AVUI

NO ENCARA

XX

I ve l’ànima pel xoc i l'ànsia, amb escarpa i martell, i escriu, fa melodies, xiuxiueja a la pell.

NO SOM EL COS

SINÓ LA SEVA TOPOGRAFIA

XXI 

A l’estació l’esperança és un nen que saluda el tren que passa sense saber si algú des de dins li correspon, al mateix temps que algú des de dins li retorna la salutació sabent, al seu torn, que el nen no la veurà.

M’AVANÇA

L’OMBRA PER LA DRETA

I PER L'ESQUERRA

XXII

Al seu descarrilar en paral·lel al riu l’esperava la paciència cada dia la canya com un rellotge espatllat que encerta l’hora.

NO PESCAVA MAI RES

QUE NO FOS LA TARDA

XXIII 

Que Déu ni aquí ni allà no significa que estigui mort sinó arreu, que dissimula, va fet ni-ni.

VALGUI EL JO COM ANIMAL 

DE COMPANYIA

XXIV

Per l’escletxa per l’escletxa picant pedra, menjant pols, l’amor excava un temple al melic.

LES SUBLIMS MANERES

DEL TROBAR A FALTAR.

XXV

Tornava de banyar-me al mar i he vist el cor antic d’un iceberg, pare! I el pare, borratxo, ho transcriu en un paper, el posa dins l’ampolla, la llança al mar.

UN GRA D’ARENA ÉS

SON PROPI MISSATGE

A LA BOTELLA

XXVI

A l’escuma de la platja efímeres aranyes tocant el piano.

PASSA QUE HI HA

UN ESTAR TOT DIT

PER DIR ENCARA

XXVII

El molt palangana només sabia de metàfores així que per mullar-se li va caldre naufragar, explica, per aprendre a mirar l’horitzó, aquest tros de mar vulgar i corrent. Explica que fou el perseverar en fer-se el mort allò que el va salvar, que les ones li parlaven i que, mentre es passava les hores traduint del glugluglu, en determinat moment descobrí que la lluna és el cor del mar fins que la lluna es transformà en el focus d’una embarcació i un poder-ho explicar. 

EL MELIC D’UN HOME

ÉS TAMBÉ LA SEVA ILLA