Una remor de mots
trenca a l'escull.
Vinguda a pescar el mar,
més aviat l'escampa.
Com escapar, però,
de la subtilesa de l'ham
que diu fer de mirall?
El mar s'escola per entre
la xarxa de les mans
perquè en tastem la sal.
II
–A fora la pell de la nit en calma,
un silenci vingut a fer de tornaveu.
Em sento brut. No sé.
Si el buit ja hi era o li posem nosaltres
d'orbitar inquietament
entorn un malentès,
si no saber-ho és justament
allò que vol de nosaltres, la brutor.
–A fora tot dorm
i el silenci fa com que m'escolta.
No ho sé. Em furgo
amb la malícia dels més nets
endins, em furgo com qui frega
i frega el baf del mirall
per a divisar-hi el rostre.
I no saber-ho.
(El misteri en boca de poeta
és un ham fent d'espill,
callant la sal.
Comprendre és trair
el fet que a casa no s'hi va,
que s'hi arriba.)
–A fora el món continua
i el silenci, com esperant a que calli.
I sento la brutor
per la brutor que empassa
el meu no poder parar
com qui centrifuga.
En el si del no
hi fa nit mon no parar,
la nit en blanc.
III
Tocar-hi.
Amb el cel per testimoni.
Tot-toc
amb el tocar-hi a batre:
el teu voraviu, la meva ala.
IV
UN EPITAFI
Jo em volia matar
Sempre deia demà
Prò la mort no'm deixà
V
I la veritat s'aprèn
potser en la successió
de quan tu hi vas
i ella ja en torna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada