A saó d’una terra sense contorn,
tot rostres
a tan el quilo, sense contorn, astorats,
vinguts de la por però
inconmensurables
d’existir, fórem
i tot allò que no pot ser dit sembrà
el mon de paraules
i les paraules s’hi van tornar,
fraternals,
a cavall entre l’homenatge i matar
el pare,
es convertiren en l’arada
i l’arada dins la terra en una
boca
contra boca, a cavall
entre la veu i la gana, nosaltres,
empalats de grans temes però
sense més motius
que la nostra vida privada, pell
a pell,
ens clavàrem les dents com qui
somriu a la mort
davant el lleu incís del nostre
pas pel món
no pas per retar-nos amb les
arrugues i els accidents
que ens han d’anar perfilant la
cara que farem de morts
sinó per instal·lar-nos el solc
al cor com
aquell infant que al bell mig de l’escampall
del bosc cerca
el cim de la muntanya erosionada
i cull una pedra i somriu i se la
guarda a la butxaca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada