1)
I si morir és no haver nascut,
¿qui ets tu, vida?
I encara més:
¿què fotem nosaltres exactament aquí?
¿Per què permets posar-nos nom?,
és així com t’autocites?
¿Amb l'horitzó fos a la punta dels dits,
al caire de les dents,
resseguit per les ungles a la boca?
¿Que vols dir-me cua al cap del peix
que no t’hagi dit jo abans?
¿Dibuixes un ull, un anell, un cràter?
quan hi tu vas jo ja en torno?
2)
Tots som o hem esdevingut un personatge però hi ha qui el viu -perfà la màscara- i hi ha
qui l’interpreta pensant-se que en algún moment podrà deixar d’actuar (preveu un rostre pur en un més enllà que no és sinó l'horitzó de la pròpia expectativa, diguem-ne).
I si la santedat no és sinó la vergonya a la pròpia
grandesa?
I si som, del ser-o-no-ser, que ja hi portem dies, la
inèrcia de frenada de la vida quan es va quedar sense saber què fer?
I si l’honestedat que practiques és en veritat simple
mandra a fingir?
I si aprendre a fingir significa aprende a estar sol, i
a viure?
I si al capdavall, (al capdavall al fons), contra la
humiliació (la por a la humiliació), humilitat?
Escriure doncs sota l’influx de la idea de que no
tenir-ne ve ha de voler dir alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada