Com si el temps fos el silenci de Déu
que permet escriure’ns
el mot exacte, sense més veu
que asseure’s a la taula
i escriure’n l’eco:
¿respon un poema a la mort
o n’escriu tot just el ressò?
¿i si li preguntem a la sang de crist?
¿o no és l’escriure sobre l’escriure
la millor descripció del jo,
l’arribar en punt al seu fer tard,
capturar impotència i joc,
por i desig, eternitat i fracàs
de l’ara en perenne
construcció i enderroc?
Com si el temps fos el silenci de Déu,
l’horitzó convertit en anell d’un crater
descriu formes de soledat:
beceroles successives,
onanismes d’abans de dormir,
l’oblit que demà se’n recordarà de tu.
Tot això ho cavileu el temps i tu
cada nit al bar bevent sense set,
matant-vos mútuament.
Sense pressa ni pausa. Cap espectacle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada