Mitja tarda de diumenge a la riba:
pescadors, runners i dispersos varis
configuren el pessebre de torn.
El vent pinta i despinta el cel amb traça
impressionista, sense voler
i sense poder-ho evitar.
També els figurants del pessebre adoren el riu
sense adonar-se’n –que és la forma de reeixir-hi–
a través de l’arquitectura imposada.
Fet i fet, la vida és un art de mimesi
entesa com a ficció. Dos ulls
per a una mirada. Escriure perquè passi
veure passar la cosa d’existir.
A la riba, el diumenge ja és fosca entrada:
porto estona fixat en el corrent del riu,
en les velles metàfores que sobre la vida
i l’home evoca, tot l’incessant fluir
que restarà quan jo estigui ben mort i enterrat.
A la riba, quan et fixis en el cel i en el vent
i en l’incessant passar del riu
i en el viure que se’t va fent record,
¿em recordaràs com aquesta aigua
en la que no és possible banyar-se dues vegades?
¿i en ella, reflectint-hi com un cel, et veuràs
com un meu germà bessó
com un meu germà bessó
que no hem coincidit en el temps
al qual ara em dirigeixo?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada