Quins temps són aquests en què
Parlar d'arbres és gairebé un crim
Perquè implica no dir res de tants delictes!
(Bertolt Brecht, Poemes de Svendborg (1939))
*
Una fulla , sense arbre,
per a Bertolt Brecht:
Quins temps són aquests
en què parlar
és gairebé un crim,
perquè implica
tantes coses dites?
(Paul Celan , La part de la neu (llibre
pòstum, 1971))
*
Ara i aquí , amb l'auditori que ens escolta,
després de Paul Celan i Bertolt Brecht:
Quins temps són aquests
en què el crim
torna a tenir forma d'arbre
i en què la fulla que diu l'ombra
és apunyalada amb un poema
per tanta veritat que ha dit?
(Arnau Pons, Llum de ganivet (2012))
*
Aquí també, un de tants d’entre el públic de l’auditori,
segons abans que em silenciïn el micro:
De branca a branca,
a l’arbre sense fulles,
esbarts de passerells
refilen com si tremessin
la fulla sense arbre.
De branca a branca,
vists –des del meu racó
d'ombra– els temps aquests
d'ombra– els temps aquests
de no poder callar
i de no poder dir,
decideixo fer el mico.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada