a1)
No sé si els límits
de mon món
fan mitgera amb els
del llenguatge.
Tradueixo
una bellesa que no
està escrita,
que és a tot arreu
si la saps veure.
I, no sé, potser va
sent hora
de sortir de casa.
No sé si els límits
de mon món
fan mitgera amb els
del llenguatge.
És com preguntar al
mirall
si sóc el que mira o el que hi veu.
si sóc el que mira o el que hi veu.
Com posar els dits
damunt la galta de la cara.
Els dits freds
damunt la galta càlida,
i preguntar: qui és
qui? I, encara,
allò que sento: és calor o fred?
allò que sento: és calor o fred?
Tot jo pregunta.
Al capdavall la pregunta pot ser
bella,
única, i una forma de resposta
única, i una forma de resposta
per a poder seguir
preguntant, no sé.
b)
Voldria parlar
d’arbres.
Voldria el cant dansaire
dels ocells,
les seves ales al
meu alè. Com qui tradueix,
poder parlar
almenys.
Voldria almenys
deixar-ho palès
ni que sia en forma
de desig.
El desig quan pren la forma d'una impotència,
un rere l'altre,
com maduren els anells al tronc,
com vindrà a contar-los
la destral del pensament.
Voldria, de branca a branca, parlar d'arbres
i em trobo, de branca a branca, vists els temps
aquests,
que em poso a fer el mico.
c)
Traduir el silenci.
Literal. Traduir
el silenci: ja
flor,
una flor badant-se
a l’esquerda que em
fa de boca.
d)
Els dits de la mà acaronen
la galta de la cara
els dits freds
damunt càlida galta.
Fred, calor... Qui
toca qui?
Qui toca qui?
I al mirall: com
diferenciar el que mira
del que hi veu.
Ni aigua ni pedra
sinó remor.
Tot jo vol jo.
El jo
com un exercici de
traducció literal
quan segrega pels
desajusts
la seva pròpia bellesa,
única.
Tot ell pregunta.
e)
Només tinc mots.
I ha estat tot
escrit.
El callar se m’hi encalla.
Traduir el
silenci.
és dir-m'hi, fer via,
i el silenci asfalta
l’anar a peu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada