12 de febr. 2018

Del jo com a traducció



a1)
No sé si els límits de mon món
fan mitgera amb els del llenguatge.
Tradueixo

una bellesa que no està escrita,
que és a tot arreu
si la saps veure.

I, no sé, potser va sent hora
de sortir de casa.




a2) 
No sé si els límits de mon món
fan mitgera amb els del llenguatge.
És com preguntar al mirall 
si sóc el que mira o el que hi veu.
Com posar els dits damunt la galta de la cara.
Els dits freds damunt la galta càlida,
i preguntar: qui és qui? I, encara, 
allò que sento: és calor o fred?
Tot jo pregunta.

Al capdavall la pregunta pot ser bella, 
única, i una forma de resposta
per a poder seguir preguntant, no sé.



b)
Voldria parlar d’arbres. 
Voldria el cant dansaire dels ocells,
les seves ales al meu alè. Com qui tradueix,
poder parlar almenys.
Voldria almenys deixar-ho palès
ni que sia en forma de desig.
El desig quan pren la forma d'una impotència,
un rere l'altre, 
com maduren els anells al tronc,
com vindrà a contar-los la destral del pensament.
Voldria, de branca a branca, parlar d'arbres
i em trobo, de branca a branca, vists els temps aquests, 
que em poso a fer el mico.
    


c)
Traduir el silenci.
Literal. Traduir
el silenci: ja flor,
una flor badant-se
a l’esquerda que em fa de boca.


d)
Els dits de la mà acaronen la galta de la cara
els dits freds damunt càlida galta.
Fred, calor... Qui toca qui?
Qui toca qui?
I al mirall: com diferenciar el que mira
del que hi veu.

Ni aigua ni pedra sinó remor.
Tot jo vol jo.
                         El jo
com un exercici de traducció literal
quan segrega pels desajusts
la seva pròpia bellesa, única.
Tot ell pregunta.



e)
Només tinc mots.
I ha estat tot escrit.
El callar se m’hi encalla.
Traduir el silenci.
és dir-m'hi, fer via,
i el silenci asfalta
l’anar a peu.