La muntanya de l'ànima, va.

Al cim de la muntanya el monestir i a la vall els homes picant pedra

sota la batuta aquella de que una casa, com un home,

es pensa de dalt cap a baix i es construeix de baix cap a dalt.

Així ho explicava almenys un professor

d’anàlisis del procés constructiu que, val a dir-ho,

potser era massa cristià, a banda també d’advocat

i un orteguià al que li agradava escoltar-se

parlant de l’Home i les seves circumstàncies.

Al cim el monestir i a la vall el picar pedra
que vol dir que, és sabut, en la distància que va de la llei 
a la justícia acostumen a cabre-hi molts masses homes. 
Però que això no m'espanyi el diguem-ne poema, ara. 

Vull dir que a la muntanya, és sabut, s’hi viu i s'hi camina,

s’hi pensa i s’hi mor. S’hi mesclen els Homes i els elements,

històries i pel·lícules. De baix cap a dalt

amb el fang insuflat d’alè alçant-se com un Terminator 1000,

i de dalt cap a baix amb l’escarpa i martell de cel i vent 
dant forma al rostre irreparable d’un caràcter,

i encara, de nit, al cim on hom pot trobar buscadors d’Ovnis

que amb l’alba deixen pas a caçadors de bolets,

escaladors i silvestres varis.

Sens dubte una  muntanya influeix en la gent que l’habita.

Hàbit i habitar comparteixen, és sabut, etimologia,

talment un alè cristal·litzat que el temps trosseja.

No en va, forma i semblança són conceptes poderosos.
L'Home és fet d'homes, cal recordar-ho, més que d'idees. 

Recordo, per exemple, aquells dies que practicava fúting

vorejant el riu de la vall i els pensaments fluint

al ritme de les cames, pensant en el quadre

de La creació d’Adan, que també és la de Déu,

i en la falda agullosa de Montserrat del fons

on un grup de castellers feia honor al seu nom

i al cim de la muntanya i al monestir 
i a la vall i als homes picant pedra
i, en definitiva, feien honor
a la manera que tenim de donar forma a les coses 
en aquest formidable invent que anomenem existir.