La trama perfecta

Fa de mal dir aquest paisatge.

Tantes engrunes

com delit d’amassar el pa.

Tants somnis florint-s'hi. 

Tot ecos, verdet d'un verd que no.
Clorofil·la que voldria ser llum. 

Tinc tendència al pensament.

Les paraules s'hi fan i desfan,
em diuen i em desdiuen.

És tota l’ombra de la que sóc capaç.

Fa de mal dir la veritat, la meva.

Quan jo hi vaig ella ja en torna.

De vegades ens creuem.

Jo la miro, i ella em torna la mirada
pels meus ulls, mirant-se,
i em saluda (de vegades cordial
de vegades enfoteta), diu: "adéu"
–mentre s'allunya com qui asfalta
l'horitzó, dibuixant un rastre
d'engrunes on hi llegeixo:
"necessites passar gana
com el pa que menges".
Es així. Ésser poeta per això.
Fa de mal dir aquest paisatge.