Simbiosis del no acabar

“I tu on vas, arbre, estant tan quiet?”

I, una i altra vegada, un silenci

que el fa passar per savi. Fa que em pregunti...

Es tracta d’una habilitat adquirida, potser,

per atraure éssers i preguntes,

tot litres i litres de CO2, un banquet

pel què retorna, en silenci, allò que li ha estat dat.

L’acció és simultània. Sense pecat.

Com dient: som un perfecte matrimoni

davant els ulls dels pulmons.

Prò jo vull saber qui n’oficià les núpcies, 
a què obliga, la lletra petita, 
on són els testimonis...

         I el seu silenci, una vegada més,

només interromput ara pel frec del vent

cruixint les fulles 
i pel frec les fulles, com nervis d'ales 
i parpelles, que es pregunten:

“I tu, vent, que ets fugir perenne,

com és que romans encara”?

I ja el vent als pulmons arbrar-se’m,
ja el meu respirar
com dient: 
                 “Per allò que tu vols

no hi ha respostes, tan sols preguntar millor...”