Exhumació

  

No posar-s’hi per poc. Voler respondre ¿Què és la vida?. A canvi, sortir-ne malparat esdevé condició. Saber-ho a misses dites, és clar, forma part del propi assumpte. Diria que el meu cas -quan es dóna- és força habitual. La saviesa em perseguia però jo era més ràpid i quan aleshores em vaig aturar (per ser justos caldria dir que vaig ensopegar) jo ja era un altre. La saviesa consistia aleshores en descobrir que tot plegat opera amb aquesta formula inapel·lable. Reconèixer la pròpia condició d'estult. Pensar en el mot saviesa i no poder evitar sentir aquella mescla de riure i de gravetat. Penso, ergo em penso que. I etcètera. Vull dir que no ho sé. Vull dir que no ho sé i, tanmateix, anar fets d’aquest no acabar-ho  mai de saber del tot. Dit d’una altra manera: desconfia de tota sentència que no contingui la llavor de la seva pròpia destrucció. Predico amb l’exemple? Només puc dir que l’ambigüitat dels mots em permet assajar el propi carnaval. Arribats a aquest punt bé podria afirmar-se que tot té un límit, el veiem o no. En aquest sentit el cansament és savi. Apa, apa, doncs, i adéu, que respondre què es la vida té poc a veure amb viu-re-la i ja no diguem amb saber-la viure cas que ja tal i etcètera.