L'anestèsia

   

Per acostar-se a allò fondo, em dic, cal anar al detall concret. Com la distància inherent a la visió de l’horitzó. Recordo, jo tindria uns cinc anys, una operació rutinària en què se’m va aplicar anestèsia general. Recordo estar estirat a la sala d’operacions i veure un focus de llum diluïda però intensa i alguns caps amb mascareta-morrió mirant-me amables i un d’ells, una dona, dient-me "sentiràs una petita punxadeta de no res, com la d’un mosquit. Tu conta enrere des de deu i ja veuràs com no arribes a zero". Vaig replicar amb convenciment aventurer que jo sí que l’acabaria. Van somriure. I la dona va afegir: "ningú hi arriba". Jo, en el meu foro intern, vaig replicar: “aguantaré, ja ho veureu”. I em vaig posar a contar: 10, 9...

La següent cosa que recordo és despertar-me en una habitació silenciosa de tons clars i llum entrant pel lateral de la finestra i ma mare dient alguna cosa. Em sorprenia la netedat, la pulcritud, la perfecció sense esforç amb què havia anat del quiròfan a aquella habitació. Si existeix algun art diví deu ser el de la subtilesa. Em sorprenia també, d’això me’n vaig adonar després, la dificultat per poder posar paraules a allò que volia expressar. A dir ver, QUÈ volia expressar?

En aquell estat d’anestesiat no hi havia somnis, no-res hi havia, o sia, ni el no-res. Només una mena de sonsònia muda, un son molt fondo on jo no existia. Jo no existia. Fa de mal dir. Es tractava d’un negre de fons on jo no podia dir jo i on el negre de fons ja era producte, és clar, de la meva projecció de jo conscient. Una ombra, un després. Veieu? De tan clar el llenguatge no era sinó totes les  maneres d'arribar-hi tard i brut. De tan senzill i clar com era és feien difícil les paraules. Encara ara, és clar.

Allò que recordo amb més vivesa és una pregunta que m’orbitava el cap, com buscant un punt on aterrar: aleshores, estar mort deu ser això? Això, i per sempre?
(Estar mort, estar mort. Quin catxondo el llenguatge, em dic ara.)

Amb aquestes preguntes penjant-me de la punta de la llengua tenia la impressió d’haver descobert alguna cosa fonda, alguna cosa que cercava als ulls dels altres però que no sabia veure. Una impressió que, valgui la gràcia, es comunicava pel no poder-ho dir. Començava a entendre, d’una manera latent, que consciència i distància van de la mà. I a creure, ah, que la vida real estava feta de fets circulant pel meu entorn. Com si una redundància com aquesta no fos l'altra cara de la moneda de la impossibilitat de dir del llenguatge, impossibilitat vinguda a confirmar-se en el límit, per defecte, com l'envàs que envolta i vesteix el buit a fi que aquest hi ressoni. Des d’aleshores, m’ha quedat tatuada la càrrega relacional que s’esdevé entre la vigília i el son. Hi penso cada dia, d'una manera o altra, quan em desperto i quan me'n vaig a dormir. En la manera com dormir esdevé un eclipsi de la vida i de  la mort. En el fet que el veure-hi clar de quan dormo foixià però ja abans de shakespeare és, doncs, anterior al llenguatge, i és (i aquí el verb ser ja traeix) allò que no pot ser dit però que, tanmateix, pot ser expressat més tard ja despert i per eina del talent posat al servei de l’evocació. A través d'un jo que habita en i per el decalatge de les coses. 
En definitiva, tothom ho sap, les coses fondes respecte a ser les sap tothom en el seu sí però fan de mal dir. També hi haurà qui digui que és justament al revés, la cosa, i que les coses, inclòs el buit constitutiu d'un mateix, només es poden saber mercè de l'eina del llenguatge que les expressa. No sé. Potser sí que, si ens remetem als fets, i dit un altre cop a la manera de foix: sigui aquest el terreny de la profecia. El nen de cinc anys, tanmateix, es preguntava: i si això li succeeix a tothom (com pot de fet no succeir-li?), per què no sembla trobar tothom tan interessant el tema i acte seguit l'escampa als cinc vents? No podia ser que allò et succeís i no t'interessés, pensava. És que potser la gent escriu la seva partitura vital amb típex?, pensava, encara sense posar-hi paraules. Començava a aprendre algunes coses que encara no sabia entendre. Coses fondes que pel sol fet de ser les sap tothom però que fan de mal dir. Talment com si l’esquelet sobre el qual reposa la consciència fos un full en blanc i la consciència un sincretisme de palimpsests segregant a tot color. Ah. 

Així les coses, estar anestesiat deu assemblar-se a ser blanc sobre blanc i la consciència a representar-ho en negre. Una mica com les cames que, en el seu moviment aparentment oposat, de tisores, fan via. Com els engranatges dentats un contra l'altre avançant en direcció contraria vers un mateix moviment que els inclou i engloba. Capa sobre capa, i aquella escletxa entremig. Potser tota la nostra vida no és sinó un eclipsi que no copsem. Un angle mort del plec dels ulls que tan sols podem veure a través de l'espill. Aquella bombeta que algú s’ha deixat encesa en un dia de sol entrant per la finestra de  l’habitació. Capa sobre capa. Cervell matriuska. La majoria de lliçons són desconegudes de tan sentides. I, bé, si móra alguna lliçó en l’assumpte podria dir-se allò que diu: és la vida la que ens preocupa, no pas la mort, i és la por la frontissa que hi grinyola la cançó de l’enfadós de l'existir, que relliga inici i final com la cua al cap del peix que esdevé l'anell pel que passes i que et casa amb l'existir. Que, al capdavall, és la vida la que ens preocupa i no pas la mort. La mort s’escriu en negre. Morir, en canvi, deu ser la culminació de l’eclipsi. Un cim al qual s’hi va a través de detalls concrets, del quefer singular de cadascú, cadascú per un flanc diferent des del qual s’acara al cim de la muntanya. Que no es conquista, que s’erosiona i s'escampa per la falda i pel bosc com un eclipsi fèrtil de memòria i d'oblit, amb l’humus i les pedres i l'herba i els bassals, per la tarda i el dia i la nit i tot aquell que hi passa i, així, anar fent la muntanya.