Esser la fruita i voler-ne tastar el suc,
o potser cortines
de fum
estampades amb
mostrari d’incendis.
Esser. Com qui es
rasca la picantor.
Musicar el crepitar
del món
que distreu la
pròpia condició de gasolina.
I mira’t,
mirant-te: per cada la culpa és l’altre!
el xafastre d’un
mirall que se suïcida.
Ja la pèrdua de la semàntica
és gasolina
pels marges com a
nou centre orbitant
a cent per hora el
buit de sempre.
L’ull de l’època que
s’hi esdevé
per defecte, amb
noms i cognoms.
Ésser pel voler
fins al pinyol
d’un deler que et
vol a tu
incert, poruc i
optimitzat en trossets
a la màquina
d’exprimir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada