L’habitant d’una pel·lícula que creu ser-ne el
director i projecta un comprendre que, diu, comença per creure, amb una fe sense
esperança, amb el merèixer dels que esperen, d’instant a instant, encadenats d’espera, vers el canvi que no és sinó una
altra manera d’anomenar el món que ens esculpeix, diu, i que es nega a anomenar
naufragi tan sols perquè es troba a dins filmant-lo a càmera molt lenta, habitant
d’una pel·lícula de la qual creu ser-ne el director, projectant que potser un
dia s’esdevé un cop sort en forma de
pedreta eixint amb força disparada cap el seu cap, o d’un tros de màstil clavant-se-li
a l’ull, vingut a amidar-li la perspectiva, un màstil amb les veles penjant,
com dient: què fas que no m'escrius un poema?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada