Ser, temps, cosmos. Nota mental.

Podria dir-se que, en termes d'eternitat, tot allò que ha passat/existit alguna vegada tornarà a passar/existir. Podria ser que perquè això passi tot un univers (o varis) s'hagi(n) d'acabar i tornar a començar d'alguna manera. Potser han de passar trilions de trilions, o fins quelcom on el temps és tota una altra cosa, però, al capdavall, si res prové del no rés ni res (canviant les dinàmiques dels nivells d'existència, diguem-ne) pot deixar de ser del tot (si tot forma part d'un mateix compàs de diferents moviments i nivells), pot ben bé tornar a passar. Podrien passar trilions i trilions d'anys per a viure tot just un instant, un sospir, menys, una vida humana. El preu d'aquests pocs anys sembla molt car però al capdavall, si un està mort i per tant el temps que passa no el viu, és com si aquest no existís. Com si, així m'agrada imaginar-m'ho, com si la consciència encadenés dos instants sense saber (justament pel fet de no ser-hi) que entre els dos instants han passat trilions d'anys, posem per cas. Seria viscut com un encadenament natural, més o menys com fem ara, amb la certesa i identitat que ens atorga la memòria i l'entorn immediat que roman. Potser per tornar a néixer cal que torni a néixer l'univers sencer, potser és el que sempre ha passat. Potser és això que intuïm quan d'instant a instant conscient n'ha succeït un altre on no hem sabut on hem estat, on simplement no hi érem. Potser és això i part de la condició no saber-ho. Sona estranya, però és tan o més estrany, si ho posem tot plegat en les magnituds d'espai i temps que ens ofrena a dia d'avui la física, el fet mateix de ser aquí, i escriure això. Potser, pensem en termes d'eternitat, cadascú de nosaltres ha estat els altres ja i l'acumulació de consciència en el desplegament humà és literalment allò de Hegel de que som els nostres morts. No ho sabrem mai, és clar. Potser és aquest el pentagrama que ens permet fer-nos sonar.

Val a dir que la cosa de que el temps no existeixi un cop mort el subjecte de carn i ossos, ergo, l'autoconsciència (que no consciència necessàriament), és un gran descans quan es posa en el context de vídeos com el següent.