Entendre el
llenguatge no tant com un instrument del pensament sinó com el mitjà pel qual el
pensament es fa conscient a si mateix (Humboldt dixit).
Pensar en la
metàfora com un alè o conjunt d’alens, cristal·litzat, establint unitats de
sentit, diguem-ne. De la mateixa manera, també una
idea/pensament/cosmovisió/etc/ expressats en una frase (o text breu, una mena
de forma o cristall concret) pot operar com a unitat funcional d’una altra
cosa, talment capes d’estratificació que acaben conformant la superfície d’un
temps i lloc concret. És a dir, un text
fet d’empelts, un mena de collage conceptual on, tanmateix, allò singular que
s’hi dona és la suma de les connexions
que hi operen, la disposició cap a on estan orientats els diferents elements, com
si fossin parts d’un mosaic que acaba conformant un rostre o figura. Al ras, pel rastre, el ritme d'una respiració. Com si el seguit de buits i escletxes conformessin un conjunt de canals navegables, allò que hi passa, un comerç de les coses singulars.
Capt(ur)ar aquest moviment,
que és sobretot una direcció, des d'un dels seus moviments concrets. A-donar-se. Un moviment concret que és també el propi comerç. Capt(ur)ar el moviment del pensament, prenyat del seu
passar pel món, en el moviment del text, diguem-ne. Una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada