21 de juny 2020

Un apunts (necessàriament) precipitats i incomplets entorn l’aforisme 32 de Franz Kafka

  
     Dins de la pròpia condició enigmàtica dels Aforismes de Zürau (els quals poden ser llegits tant per separat com a la manera d’un conjunt d’enllaços i connexions subterrànies que van apareixent i desapareixent talment un Guadiana) n’hi ha un, el 32 (que de fet, s'assembla més una paràbola breu que no pas un aforisme a l'ús), que ara mateix em resulta especialment misteriós, i interessant. Diu així (en la traducció de Feliu Formosa): “Les cornelles afirmen que una sola cornella podria destruir el cel. Això és indubtable, però no demostra res contra el cel, perquè els cels signifiquen precisament: impossibilitat de cornelles.”
L'original en llengua alemanya, pel lector que la conegui (si vol fer aportacions o precisions sobre el què es comenta en aquest text, seran molt benvingudes), fa: Die Krähen behaupten, eine einzige Krähe könnte den Himmel zerstören. Das ist zweifellos, beweist aber nichts gegen den Himmel, denn Himmel bedeutet eben: Unmöglichkeit von Krähen.  
En un cas com el que ens ocupa, els petits detalls resulten, és clar, essencials i és per això que és especialment rellevant tenir en compte la traducció (lamentablement, no hi entraré tant com voldria). Per exemple, la manera com el contrast entre singulars i plurals que pot fer que el sentit vagi o no en una determinada direcció. Per altra banda, hi ha quelcom referent a la certa simbologia emprada que val la pena tenir en compte: on diu cornella es pot llegir corb, que en chec s’escriu kavka i que era el cognom de kafka abans que els seus pares el germanitzessin (f).  Cal tenir en compte que l’ús de personificacions en Kafka en la seva obra resulta habitual (micos, gossos, insectes, rosegadors i ratolins, etc.). És a dir, aquest corb pot ser Kafka mateix en el sentit que el corb, en tant que s'enlaira cap al cel, és aquell protagonista que fa el viatge d'ascensió en busca de tastar la diguem-ne veritat eterna, o allò insondable, o Déu, com es vulgui dir. Una ascensió que serà momentània perquè, és clar, haurà de tornar en busca de l'aliment, concretament de la carronya, d'allò mort. El contrast implícit resulta patent i, com veurem, significatiu. Bé.
Entrem una mica en la cosa dels singulars i plurals (cornella-cornelles i cel-cels). Afirma X. que, potser, la clau recau en el poder atribuït a la cornella (en singular) davant de les cornelles (una bandada, plural) del final. També N. sospita que potser tingui a veure amb el fet de que el sistema no permet l’individu. Per altra banda, en la traducció esmentada el mot cel apareix de primer en singular (dos cops) i després en plural (el final), per la qual cosa no acaba de quedar clar si es tracta de diferents cels o d’un de sol el qual potser es pot multiplicar, qui sap si a la manera (tantes com hi ha, i veigues que manera no es pugui  llegir també com a mode, modes, en el sentit d'Spinoza), de, posem per cas, una possible relació dual entre lo únic (singular) i lo divers (plural), com si en el fons no deixessin de ser una mateixa cosa, com dues cares de la mateix moneda, com l’U i el Tot. La mateixa cosa insondable que té maneres de mostrar-se diferent segons la concreció o manera que demana cada acte (o, dit d’altra manera, en cada encarnació de cada cosa viva). Són moltes coses dites així una mica a l'engròs però espero que, malgrat tot, la idea de fons arribi. Seguim. 
La cosa és: l'aforisme ens diu que resulta possible per una cornella destruir el cel i, al mateix temps, que els cels (en plural) signifiquen (no se'ns diu que significar equivalgui a ser, però bé) la impossibilitat mateixa de cornelles. Aleshores, ¿què passa amb l’aparent impossibilitat de que existeixin a la vegada les cornelles i els cels? N. afirma que, davant aquest retorn estrany que suposa el final de l'aforisme (la impossibilitat de cornelles), els cels podrien ser ja una imaginació de les cornelles. No ho sé. 
Tanmateix, fent una recerca ràpida per internet trobem que la traducció més habitual (en castellà) de l’aforisme és la que opta per cel en singular tots els cops que apareix. A més a més, la versió dels aforismes que presenta el breu assaig Los aforismos de Kafka, de Werner Hoffmann, i traduït per Óscar Caeiro, també apareix en singular. Així les coses, donguem per bona, de moment almenys, la traducció en la qual el mot cel apareix només en singular. Deixem també de banda l'opció de traçar una relació d’oposició entre  una sola cornella i la resta de cornelles, a la manera d'acarar la relació entre un individu i la massa d’individus que el contorba. Perquè allò que m'interessa és com sua aquí la paradoxa, com secreta, com articula. És a dir: ¿com pot ser que al mateix temps que les cornelles afirmen (ergo: existeixen) la possibilitat de destruir el cel, pugui existir el cel, el qual, segons, se’ns diu, significa, precisament impossibilitat de cornelles?  Ens topem amb el recurs ja habitual en Kafka (i de certa cabalística, la qual coneixia prou bé) que és l’ús de la paradoxa teològica. Hi ha qui dirà que l’aforisme significa impossibilitat de tota transcendència, en el sentit que el corb és carronyaire i al cel pròpiament es moriria, degut a que el seu aliment és a la terra, és la carronya que s’hi diposita, etc. Per un ésser com el corb ( i per extensió l'Home mateix) el cel és pròpiament un lloc inhabitable (un enlloc, si es vol forçar la maquinària). 
En Kafka la impossibilitat d’abastar el sentit d’allò diguem-ne absolut o insondable (i valgui també per l'Home, per més que sigui un ésser petit i irrellevant, és més: en tant que a través d’aquesta petitesa es posa en relació amb allò insondable (és a dir, la impossibilitat seria característica de l'Home, també en la seva petitesa, especialment en la seva petitesa, que esdevé  una mena de causa i efecte simultanis (i d'aquí, paradoxalment, la seva possibilitat de grandesa: conèixer és reconèixer, etc.))) resulta quelcom reiteratiu, estructural, com si la possibilitat de fer sentit vingués justament de l'espai que enceta aquesta impossibilitat. Com aquell investigar en el qual, en  paraules, segons Martin Buber, del rabí Jizchak de Psysha, s’arriba a la veritat de no trobar. Buscar al cel i a la terra i per tot  arreu la presència de Déu i no trobar-la, i com en el no trobar-la, al capdavall, es manifesta la presència de Déu. Dit així sembla un bufar i fer ampolles perquè no sembla notar-se que, de fet, cal passar per l'impossible. I ja hi som amb les grans paraules. 
Una manera que té Kafka de plantejar la problemàtica del buscar i el trobar queda exposada en l'aforisme 36: "Abans no entenia per què la meva pregunta no obtenia resposta, avui no entenc com podia creure que podia preguntar. Però jo no creia gens ni mica, jo només preguntava.". En certa manera podria dir-se que sembla una descripció de l'experiència adolescent però que, i no és poc, llença de cap a l'atzucac com a punt de partida. Personalment, em fa venir a la ment la inscripció de l'entrada a l'infern de La divina comèdia: "abandona tota esperança, tu que hi entres". Però tornem a l’aforisme objecte d'aquest text.
Perquè hi ha, tanmateix, quelcom de l'aforisme que s’escapa a la comprensió, una diguem-ne lògica-trampolí que no acaba de quadrar que rau, ja s'ha dit, en la coexistència del fet que existeixin cornelles temptant el cel amb el fet que l’existència del cel implica la impossibilitat de cornelles. És a dir: no es tracta tant de la paradoxa/aporia que presenta  sinó ¿on ens condueix aquesta aparent paradoxa/aporia? Potser la clau, si en podem dir així, recau en el "podria destruir", en el verb (tant el verb com la forma verbal) "podria", és a dir: en la condició de possibilitat. En un existir que és només en tant que possibilitat i, per tant, només pot ser en tant que pot ser plantejat. És a dir, en tant que literatura. Recordem que el protagonista de l'acció és el corb, kavka, que bé podria ser el mateix autor (no entrarem en la dicotomia jo literari-jo autoral). Al capdavall, potser el nus de tot plegat recau en la simple condició de possibilitat. Pensem en/amb l'aforisme 69, on s'afirma: "en teoria hi ha una perfecta possibilitat de felicitat: creure en allò que és indestructible dins nostre i no aspirar a aconseguir-ho.". Potser és exactament això i l'aforisme tan sols ho mostra i, de fet, no caldria dir-ne res més. El text com la forma de fer-ho patent. Punt. És en aquest sentit  que els texts de Kafka són inexpugnables. Val. 
Però provem d'entrar un últim cop, aquesta vegada de la mà de Werner Hoffman, en cel que exposa l'aforisme 32. Segons el professor alemany, el sentit de l’aforisme té a veure amb la impossibilitat de la no existència de Déu: “En aquests temps corre el rumor de que Déu ha mort [...] Poden negar l’existència de Déu o anunciar la seva mort, però no poden viure sense Ell. Si existís un sol ser que pogués subsistir sense Ell, Ell no existiria en realitat.”. 
D'aquesta manera, l’aforisme, tot i que ho formula a l'inrevés, diria alguna cosa així com: que un corb pot destruir el cel és quelcom que un corb pot afirmar (ja sigui com a mera especulació o com qui afirma que Elvis Prestley, qui ho sap) però que no pot ser mai cert (per tant: no té res a veure amb el cel) perquè, en cas d’existir un corb que fos capaç de destruir-lo, és a dir, de viure sense Ell, sense Déu, implicaria que Déu, de fet, no existeix i per tant, el corb, en tant que necessàriament creat (per Déu), tampoc. 
Una altra cosa seria ja jugar a imaginar (un joc prou divertit, val a dir) si algú com Déu, únic ésser necessari on essència i existència van de la mà, podria formular-se aquest tipus de preguntes i quina seria la seva possible resposta, i si fet i fet aquesta aquesta resposta no seria el món mateix. Potser operant (ara ja és la ment qui projecta la seva arquitectura al paisatge) com un joc de miralls o de semblança a partir d'un concepte que en la mística càbala es coneix com a tsimtsum (per a més informació). Es tracta d'una idea en la qual, simplificant molt, en l'inici déu s’apartà perquè el món pugués existir. Déu esdevé una contracció a partir de la qual el món pot esdevenir, ni que sigui per d/efecte d’aquesta contracció. Com una ombra. El món mateix consisteix en aquest apartar-se. Un apartar-se que, tanmateix, establiria un vincle directe amb allò diví, ni que fos en forma de llunyania. Com el fil infinit d'un descosit que es va estirant. 
Vet aquí el lligam amb Déu. Dit encara d'una altra manera: tot Home és dos Homes, el que va lligat del collar del cel (l’Arbre de la Vida) i el que va lligat del collar de la terra (l’Arbre del Coneixement), essent la tensió (veure l’aforisme 66) entre cel i terra, el fet d’estar lligat, el lloc precís on s’articula la seva vida. Aquí potser caldria entrar en el significat de la idea de llibertat en Kafka, la qual resultaria possible pels Homes, si bé no necessàriament viable. Per exemple, quan a l'aforisme 78 proclama que l'esperit (una mica més abans, en el 54, s'afirma que tot és món espiritual, en tant que el món sensible no és sinó el mal en el món espiritual, essent el mal una necessitat d'un moment en a nostra eterna evolució) només esdevé lliure quan deixa de ser un suport. Què significa deixar de ser un suport? I és viable articular-ho en relació als collars de la teoria i del cel comentats abans? Es tracta de tota una altra (Si bé relacionada; en l'obra de Kafka tot s'acaba pouant en tot) vida que caldrà deixem-ho per una altra ocasió. En tot cas, es tracta d'una vida on Déu sembla estar lluny. Com si el seu eco de llunyania l'acabés modelant.
En els aforismes, i Hoffmann ho corrobra, corre la idea de que l’Home s’oblida del fet d’haver estat expulsat del paradís refugiant-se en la vida del món. Fins el punt que el ciutadà de la terra s’oblida del ciutadà del cel. En aquest sentit, escriu Hoffman: “Déu ja no sap res de l’home que s’ha separat d’Ell, així com l’home ja no sap res de Déu i fins i tot ha deixat de patir”. I afegeix: “Els homes ja no saben on ha anat a parar la seva vida i ja no veuen cap meta davant seu”. Tot sembla producte d’un malentès que acaba essent constitutiu de l'Home, una mica com el pecat original de la manera tal i com el concep Kafka. Tant pel fet de que si el paradís era destructible aleshores no resultava decisiu, com pel fet de que si això és fals i resulta que sí que era decisiu, i per tant indestructible, aleshores vivim en una falsa creença (aforisme 74). En aquest sentit, Kafka afirma (aforisme 84) que si el bé el nostre destí envers el paradís ha estat modificat, no s’ha dit pas que hagi succeït el mateix amb el destí del paradís.
En qualsevol cas, el que hi ha és aquest Home separat de Déu que es refugia en la vida mundana fins el punt de quedar-hi atrapat. Pensem en Prometeu convertit en pedra (adolorit del picotejar de les àguiles, s’estreny més i més contra la pedra fins a fondre’s amb ella). Pensem que del Prometeu convertit en pedra a Sísif traginant la pedra hi va un sol pas. Heus aquí el llegat. Podem saber, i això a tot estirar, allò és la pedra però no pas què fer-ne. Heus aquí les dues cames per un sol pas que es revela interminable, prenent l’aparença de ser una infinitat de passos. Allò que encadena el pas donant l'aparença de que s'avança és només la condició del mateix pas interminable repetint-se un cop i un altre. Una aparença que la pròpia condició circular de l’esdeveniment costura. Tot voltes al mateix planeta. Sovint anomenem llibertat a les baules de la cadena.

Un sol pas, de Prometeu a Sísif, en el qual hi cap la condició humana. Com a mínim la d'aquell que en diuen 'home modern'. "Déu és en mi el foc", escrigué Angelus Silesius. Avui, més aviat la llarga ombra de la cendra, i alguna brasa. Fent-se i desfent-se ininterrompudament. És per això que pot afirmar-se, amb Kafka, que “el moment decisiu de l’evolució humana és permanent” (aforisme 6). Vet aquí l’esperança. I la condemna. 


***

     Queda per un altre dia rastrejar (això, com el títol indica, pretén ser tot just un apunt), una idea fonamental que travessa tots els dits aforismes de Kafka, aquella sobre l'indestructible que habita dins d'un mateix (i sense la qual potser el fet mateix d'escriure'ls tampoc comptaria per a res) i que diu (aforisme 50 (malgrat que Kafka el va acabar taxant)): "L'ésser humà no pot viure sense una confiança constant que dins seu hi ha alguna cosa indestructible, bé que tant allò que és indestructible com la confiança poden restar-li constantment ocults. Una de les possibilitats que té d'expressar-se  aquest "restar ocult" és la fe en un déu personal". Vet aquí el moviment de l'escriure. El moviment d'una fe fonda que té a veure amb el propi fet d'estar viu (de la mateixa manera que l'existència de la cornella implica que el cel no es pot materialitzar, almenys per ella) que, com no pot ser d'altra manera, poua en l'insondable de sempre (per entendre'ns, de la tradició), però ho fa de manera particular, fins el punt que la manera acaba essent una mostra de la mateixa substància, diguem-ne. En aquest sentit es pot llegir en la part primera de l'últim aforisme/fragment, el 109: "'No es pot dir que ens falti la fe. El simple fet de ser vius és del tot inexhaurible en el seu valor de fe'. 'Hi hauria en això un valor de fe? La veritat és que no ens és possible no-viure.'. 'Justament en aquest "no ens és possible" radica la força immensa de la fe; en aquesta negació pren forma'". En aquesta negació pren forma, diu. La forma paradoxal sembla ser una d'elles. A la seva tesi El alma es el espejo de la cara: de Kafa y el judaísmo, Carlos Sanchez Conchillo explica, citant al seu torn Marc-Alain Ouaknin, que la paradoxa no és una característica del ser, o no només, sinó que és molt més: allò que fa possible el ser. En tant que primer principi lògic de la creació del món, en tant que el món està necessàriament basat en dues tesis contradictòries: la immanència de Déu en el món i la seva transcendència més enllà del món, essent que en el món es dóna alhora el ser i el no ser de Déu, essent la contradicció mateixa part de la seva essència. Recordem: I vaig arribar a la veritat de no trobar.  

Davant de tot això, la fe en allò indestructible esdevé, per dir-ho amb Hoffmann, el verdader ser de l'Home. Talment una tasca on viure és una trena de ser i devenir, una tasca on l'escriptura esdevé una forma, potser la forma, de palesar-la. 

PD: I, llavors (descobert després d'escriure aquests apunts). hi ha això. Una meravella. 

Cap comentari: