Oh cor de núvol que et passeges
per les teulades, prop dels rius,
i ets pergamí de boira espessa
que escriu la gent que la travessa...
Estimar, sí... Però ¿qui estima?
Oh cor que t'alces transhumant
per sempre finalment tornar,
fet pluja tardorenca, flocs
gràvids, sol de posta en esclat...
Volar, d'acord... Però ¿qui vola?
Oh cor d'alè d'ofec que caves
en l'aire el no voler acabar-se,
i ja veus clar a la fi que l'únic
sentiment cert és l'estupor...
Digues, oh cor: ¿Quantes
coses caben al fons de l'"oh"?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada