Ara que dorm el regne dels teus ulls
dins l’oceà, ara que és la remor
de l'onatge un diàleg entre els morts
que busquen el sepulcre en l’horitzó:
ja formes part d'un mar d’esguards perduts,
evaporats: son boira errant pel mar
que no flueix ja cap al sol per ser
de nou la pluja, còrrec, riu... que és pell
del seu espill, silenci en suspensió...
¿Restar per sempre en la cosa mirada?
Davant segles de boira errant, el temps,
ni viu ni mort, romp ara a peu de platja:
«Sempre la mort és ara: un horitzó
d’espectres dels futurs perduts per sempre».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada