M’endinso al bosc com qui vol veure,
en el vent que expressa la fulla,
en la fulla que expressa el vent,
les coses que de tant fremir
gairebé existeixen. Al bosc,
potser tan sols aquest voler-ho
que s’enfila de branca a branca,
com qui hi vol veure la seva ànima
que roman penjada allí i prou,
sense esperar res més, com dient-me
que ja és això, i que en faig prou,
que ja va bé que expressi, el bosc
‒mig de les fulles, mig del vent‒:
tantes coses eternament
prenyades del que no pot ser.
(Amb Andreu Vidal, Gabriel Ferrater, Josep Carner)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada