Vindrà la neu i durà als ulls
l'aigua més teva, capità.
Un llamp de llamp, el veure-hi clar;
i el tro, morir-se, capità.
L'ofec que et venç i que t'acull.
Sota la neu, la teva platja
de mandra i mel: sorra del temps
que vessa al tot és ara i res.
Endins, com qui retorna al moll
del món ‒tot fosc, tot temps‒ tindrà
l’últim silenci, la Callada.
Diu que hi ha un temps per acabar.
(¿Serà però no poder dir-ho
arrel que branca endins i es fon
amb la cançó abismal del món?)
Diu que en la fi hi ha el seu principi.
(Però no es torna a néixer, no.
I, tanmateix, l’enyor que ens ve
de quan no érem: ¿és l’onada
de cadascú que es reconeix
per un instant aigua del mar
que immens travessa tots els éssers?)
Va i ve l’escuma de les ombres.
(Tal com un còdol té el cor d'aigua,
¿queda en les coses esguardades
la llum dels ulls que les han vistes?)
Fa de mal dir, l'últim silenci.
Descansi en pau, la pau del cranc.
Jo serà ja per sempre un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada