Foix, Walser, la mandrota i els horitzons rossegats a les ungles

   

És tard esclar, despert ja, que arriba la pregunta.

Llevar-se, d’on deu venir? I el dia, d’on?
I ni tot l'amor, per la batalla
de vius contra morts en tota la cara. 

I entra el sol encara tendre i alimenta

-per costum o per saviesa de la carn-
una lleugera alegria astral

damunt tot allò que palpa.

Llevar-se hauria de ser suficient. 
Quina cosa, el dia. Per exemple,

avui passeig i dinar, potser un polvo,

cerveses i pc, terrassa i llibrots,

avui potser la feina t’hagi fet riure,

avui potser fins és un d’aquells dies

que amb veu baixa t’acabes dient:

“goita, he estat feliç”. Sí,val, 
però no. Parlo de l’agudesa altra 
que la tieta Dolors sap i tot fill de veí sap 
en forma de cinc minuts més que són deu o vint o.

Fer llençols amb fils de lleganyes,

sense acabar de saber mai

si la dosi és de goig o de pesar.  

És com l’esperança als ulls de la inconsciència.

Poques coses hi ha de més universals. 

No sé si m’explico. Recomenço.

És despertar-se i veure al llarg

del dia que el Gran Tema és el dormir.