ANDREU VIDAL

Ara que dorm l’imperi dels teus ulls

dins l’oceà, ara que les onades

son el diàleg dels morts que erren

buscant el seu sepulcre en l’horitzó:

ja formes part del mar d'esguards perduts,

de desullada boira sobre el mar,

que és mar que no flueix de cap al sol

per ser de nou aurora, pluja, riu,

que és mar que resta, al mar, illots

de boira a la deriva, ara

que ja sempre la mort és ara: un horitzó

d'espectres dels futurs perduts,

llum de lluna en la pell de l’oceà.