Ara
que dorm el regne dels teus ulls
dins
l’oceà, ara que és la remor
de
l'onatge un diàleg entre els morts
que
busquen el sepulcre en l’horitzó:
ja
formes part d'un mar d’esguards perduts
que
evaporat és boira a la deriva
errant
pel mar, que no flueix el mar
de
cap al sol ja dolç a ser de nou
aurora,
pluja, riu... ¿Restar per sempre
en
la cosa mirada? Davant segles
de
boira, el temps romp ara a peu de platja:
«Sempre
la mort es ara: un horitzó
d’espectres
dels futurs perduts per sempre».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada