Ara que dorm el regne dels teus ulls
dins l’oceà, ara que és la remor
de l'onatge un diàleg entre els morts
que busquen el sepulcre en l’horitzó:
ja formes part d'un mar d’esguards perduts,
evaporats: son boira errant pel mar
que ja no lentament flueix de cap
al sol per se de nou la pluja, el riu...
¿Restar per sempre en la cosa mirada?
Davant segles de boira errant, el temps,
ni viu ni mort, romp ara a peu de platja:
«Sempre la mort es ara: un horitzó
d’espectres dels futurs perduts per sempre».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada