Com si Déu delegués en la humitat,
contemples cada gota de rosada
suspesa en el filat de teranyina,
com si l'obscuritat que ara hi
tremola
mantingués vives al mirall les
coses
que són mortes. Vols creure que
s'hi fixa
la memòria dels morts, que a trenc de
l'alba
la nit delega a les ombres del dia.
Com qui s'asseu al cementiri i dorm
i somia en l'instant de l'hora greu
que el trànsit a la llum és a
renéixer
per la lluerna de la lluna plena.
Vols creure que la llum que emet la
lluna
són els somnis del sol, que el seu
reflex
en cada gota de rosada encén
un món pels ulls que s'hi
contemplen.
Com si, per un instant, el món que
et venç
i t'acull fos un món on viure és
creure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada