Mires
dins cada gota de rosada
suspesa
en el filat de teranyina,
com
si l'obscuritat que ara hi batega
mantingués
vives al mirall les coses
que
són mortes. Vols creure que s’hi fixa
la
memòria dels morts, que a trenc de l’alba
la
nit delega en les ombres del dia.
Com
qui s'asseu al cementiri i dorm
i somia en l'instant de l'hora greu
que el trànsit a la llum és a renéixer,
que en cada gota de rosada un món
il·luminat pels ulls que s'hi contemplen.
(Qui sap si Déu delega en la humitat.
Saber! Qui sap si ens és permès res més.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada