Adenoamigdalectomia, 1987

 

Sis anys, quiròfan, l'anestèsia, el compte enrere

(tot jo diguent-me «Aguantaré sense adormir-me.»)

i deu, nou, vuit... I despertar-me ja en un llit

en una habitació de planta d'hospital,

i els pensaments que tornen: jo, els records... i un cert

astorament: «¿Han passat hores, anys, minuts?»

¿Com expressar la certitud d'un son profund 

que és sense somnis? On l'Espai, el Temps? ¿I jo?  

No hi era, però era. (Qui?) Com si, despert,

el jo ja en fos ressò, el que calla en el que es diu.

Que, un cop despert, voler comprendre-ho ve a ser

com una gota que pretén explicar el mar,

com l’ombra que en mirar la llum desapareix.

Sis anys ‒la claredat de qui no pensa encara

complexament‒ i dir-me: «Deu ser això estar mort.»