Adenoamigdalectomia, 1987

  

Sis anys, quiròfan, l'anestèsia, el compte enrere

(tot jo diguent-me «Aguantaré sense adormir-me.»)

i deu, nou, vuit... I despertar-me ja en un llit

en una habitació de planta d'hospital,

i els pensaments que tornen: jo, els records... i un cert

astorament: «¿Han passat hores, anys, minuts?»

[¿Com expressar la certitud d'un son profund 

que és sense somnis? On l'Espai, el Temps? ¿I jo?]

No hi era, però era. (Qui?) Com si, despert,

el jo ja en fos ressò, el que calla en el que es diu.

Deu ser que, un cop despert, voler comprendre-ho és

com una onada que pretén explicar el mar,

com l’ombra que en mirar la llum desapareix.

Sis anys ‒la claredat de qui no pensa encara

complexament‒ i dir-me: «Deu ser això estar mort.»