Adenoamigdalectomia

Sis anys, quiròfan, l'anestèsia, el compte enrere

(tot jo diguent-me «aguantaré sense adormir-me»)

i deu, nou, vuit... I despertar-me ja en un llit

en una habitació de planta d'hospital,

i els pensaments que tornen: jo, els records... i un cert

astorament: «¿Han passat hores, anys, minuts?»

I el temps, l’espai, ¿on eren? ¿Com poder expressar

la certitud d'un son profund que és sense somnis?

Que, un cop despert, voler comprendre-ho ve a ser

com una gota que pretén explicar el mar,

com l’ombra que en mirar la llum desapareix.

(Ah la insistència en voler dir el que no es pot dir)

No hi era, però era. Com si el jo conscient

no en fos sinó un ressò, el que calla en el que es diu.

Sis anys ‒Oh claredat de qui no pensa encara

complexament‒ i dir-me: «Deu ser això estar mort.»