El
temps s’encarna
al
cos
i es fa
mapa
a la pell
i
firmament
pigat
d’estrelles:
traus
que constel·len.
La
nit
fa cos
del
que no hi ha.
VARIACIÓ
SOBRE UN TEMA DE WILLIAM CARLOS WILLIAMS
Això
mai es només per dir-te
que
pots menjar les delicioses
cireres:
abans cal
treure
el pinyol, filleta.
FACTURA
La
llum que cus
el
greu teixit del cosmos,
obert
el trau
per
on l'atzar s'escola:
un
botonet tirat a terra.
I
collir-lo, mirar-se'l,
i
en el llamp de conèixer-se,
alçar-lo
al cel que trona,
i
exclamar: cobra’t.
Remor de tant
d’estiu que baixa
quan jo hi pujo.
Me l’empasso
i el riu se’m planta a dins,
i baixo: la remor
em torna, la boca aigua,
xiulant.
Delega
el sol
al clar de lluna
que
es reparteix
en cada gota de rosada.
Busca
la nit uns ulls
que
se l'inventin.
I
matar el temps
cisellant-lo:
que parli
el
seu cadàver,
la
pròpia línia: no
de
sang, sinó de text.
Viure
passa.
Arribar?
No
recordes
haver
nascut.
Passa,
viure.
Sabràs
ser
bon
ancestre?
Floreix
dels
camps femats
la
boira,
trossos
d’esguard
‒s’escampen
a
passes cegues per la terra.
Plantats
en
cada llunyania,
indrets
que un dia foren rostre.
Ara
no és
passa
d’ara
en ara
totes
les vides
la
vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada