Histèries lingüístiques

No m'agrada parlar del tema dels dominis lingüístics, i menys de política, però estic cansat de la mateixa monsorga de sempre. Cansat dels quatre pares histèrics que pretenen que a les aules s'ensenyi obligatoriament en castellà, cansat de que tot plegat tan sols sigui una excusa per veure qui té la polla més llarga (Història, en diuen), cansat de sentir que el castellà està reprimit a Catalunya, cansat que el nostre pretès govern s'aboqui a quatre filigranes estètiques per fer veure que tot està bé, que hi ha normalitat lingüística, que segueixen mantenint l'anus intacte per tal que la gent pugui seguir anant al cine els diumenges, que la gent pugui seguir confiant, que la gent pugui seguir comprant(se), que la gent pugui seguir evadint-se en el llarg repertori de pel·lícules doblades en castellà. Estic cansat de si Català o Valencià, dels lletrats i pseudofilòlegs que afirmen que per més que dues persones s'entenguin perfectament amb la llengua que parlen no significa que aquesta sigui la mateixa llengua. No sé explicar-ho millor. Tan li fot. Sigui dit català o valencià, el tema és la mateixa parafarnàlia que es repeteix a l'economia, a la política, als mitjans, a les sobretaules del bar de torn. La miopia és general i ben entesa. I, de fet, a qualsevol ciutat trobes el castellà, el castellà que no és ni bo ni dolent i al que ens acostumem com a bons dats pel sac que som. No es culpa meva que tingui un discurs reivinidicativament adolescent, si se li vol dir així, és legitim defensar-se. Les guerres no s'acabaran. Aquesta vegada és la llengua, el discurs, el paisatge, tot allò que em conforma. La imposició dels somnis dels altres em desperta el feixisme latent que tots portem dins, com un mirall que no vull perdre de vista.