Què és poesia (provatures I)

"Què és poesia" no crec que es pugui explicar més enllà de les evocacions -És a dir, de la pròpia poesia, que va fent-se-. Poesia és música, el somni acomplert d’una bona cançó. Poesia és una sobretaula amistosa i ben acompanyada de poca gent i bon vi i succedanis. Poesia és el record d'una bona nit com la d'ahir. Poesia és la ingènua i cursi perfecció dels somnis i l’altra cara de la moneda, el sexe i Déu i la mandra i les mancances. La desesperació destilada en crua bellesa palpitant com l’escletxa d’una gruta o d’una ferida. Poesia és la demostració de que no es pot escriure el què no es pot escriure, i malgrat tot, escarrassar-shi. La poesia és una altra manera d’anomenar tantes coses tals com art, vida, mort, filosofia, amor, angúnia i d’altres obsessions que ens omplin de mancances i d’altres jocs que endreçar. La poesia és poder seguir jugant. La poesia, sinó saviesa, és erudició d’una o d'altra manera. Si, també és literatura, i moltes altres coses que se m’escapen. Però la poesia ha de començar als ulls i acabar en la mirada, que diuen. La poesia sagna i ens cobreix el rostre d’home invisible de crostes. I podem caminar, i saludar-nos, i sagnar. La poesia ha de sagnar, ha de ser tan motiu com qualsevol altre, apassionat i miserable a la vegada. Personal i intransferible i a la mesura de l’impossible. Per això també, la poesia és palla.