El desembre congelat

.

Una mica de tregua va, vinga va, que avui és divendres i finde llarg de la puríssima, i toca visitar la núria que ja ha anat de part, que toca viatjar Catalunya amb cotxe, i palpar les llepades hivernals d'una platja a lo Barico, i aspirar la humitat emboirada dels boscos de la plana, i recollir les abraçadades i confiar en les recuperacions miraculoses. Una mica de tregua també de Kant i de francès i Goethe i Comparades i dormir poc i feina i plànols i amunt i avall i oficina i mandra, molta mandra, de trucades de feina, de mirar els ulls de la gent per dir-ls’hi que només vull la seva ànima sexuada, que la resta és literatura per arribar a fi de mes. Una mica prou ja de preguntes i preguntes per respondre i respondre a l’estar ocupat en alguna cosa perquè si, a l’anar escalant muntanyes del tipus Amikhai, i esdevenir cada cop més i més lleuger de trastos i amors deixats al campament base, efectivament, i arribar i volar i potser, més tard, un ocell s’enrecordarà de tots vosaltres, quan ja sigui massa tard per adonar-se que volia valls i rierols i nòrdics i campaments base, en veritat. I també prou d’aquest voler descobrir un eco sostingut en el no-res, aquest fil de coure de l’anna gual que ara m’apropio, aquest fil ara invisible entre la timidesa i la passió, voluntari perpetu a jugar a la gallineta cega, a passejar per camps de mines quan ja s'ha perdut la guerra, a jugar al què faci falta, donant voltes i voltes imaginant palpar algun cuixam o un bon pit rosat, imaginant que sé jo, el bastó i els caramels i els jocs de cucanya de quan no pensava per no sentir, imaginant l'interruptor màgic com quan de petit somiava malsons i l'apretava i em despertava.

En acabat, em trec la vena i ja no hi ha ningú.